LLUÍS ESPINAL,
O LA VALENTIA DE LA FE
“Els
assassins, dirigits pel paranoic Arce Gómez*, van traslladar Lluís Espinal a
l'escorxador del barri d'Achachicala (La Paz, Bolívia), on va ser torturat durant unes quatre
hores i a la fi assassinat amb 17 ferides de bala. A l'alba un camperol va
trobar el seu cos tirat en un abocador camí de Chacaltaya.”
Lluís Epinal. Gastar al
vida pels altres
(Autor: Víctor Codina)
Breument: Qui va ser Lluís Espinal /
Brevemente: Quién era Lucho Espinal
7. PASSIÓ I
MORT DE LLUÍS ESPINAL
El desembre del 77, Bánzer, sota la pressió de Carter, va anunciar unes properes eleccions i va concedir una tímida amnistia política. Un grup de dones mineres inicià una vaga de fam per obtenir una amnistia plena i sense restriccions. Espinal no només va fer gestions davant l'arquebisbe de La Paz, Monsenyor Manrique, perquè les dones fossin acollides a l'arquebisbat, sinó que juntament amb un grup de l'Assemblea de Drets Humans va ingressar també ell a la vaga de fam que durà 19 dies. La vaga va estendre's, milers de vaguistes van fer pressió al govern en un moviment de solidaritat mai vist. Desallotjats per la policia de les dependències del diari Presencia, mentre a instàncies d'Espinal es llegien les benaurances de Lluc, ell i un petit grup van prosseguir la vaga de fam i de set, fins que el govern va concedir la plena amnistia.
Aquesta vaga de la qual posseïm una àmplia narració d'Espinal que s'ha anomenat el seu Testamento político-espiritual (40)La vaga de fam constituí una de les experiències més intenses de la seva vida. Va tenir consciència lúcida de què s'hi jugava la vida, però això li produïa una gran serenitat: "La vida és per això, per gastar-la... pels altres".
Encara que no semblaven massa propícies les dates de cap d'any per a la vaga, es va decidire emprendre-la el 31 de desembre. Calia aprofitar l'ocasió. La vaga de fam era una experiència límit a la qual s'hi llençaven amb serenitat, sense entusiasme, críticament, simplement per recolzar les dones mineres.
Espinal experimenta que, malgrat la seva condició d'"intel.lectual petit burgès", en la vaga es veu immers en una experiència històrica, popular i revolucionària. Per primera vegada a la seva vida se sent útil al poble. El ressò popular que té la vaga els fa sentir-se part del poble i estar al servei del poble.
Per Espinal, estranger nacionalitzat, a través de la vaga se sent com acceptat pel poble: "Morir per un poble pot donar més carta de ciutadania que néixer en ell".
La vaga de fam és abans que res una experiència de la pròpia corporalitat. Lucho descriu en una fina anàlisi el dolor dels primers dies, la fam, el mal de cap, la debilitat, la somnolència, el cansament, la irritació dels ulls, el mal a la boca... Més tard quan radicalitza la vaga de fam en vaga de set nota de seguida els efectes: la boca i la gola s'assequen, la llengua sembla de suro, no hi ha saliva a la boca, es fa difícil parlar, la set es converteix en el mal d'un ganivet clavat al paladar i que va fins el cervell.
Espinal s'adona que mai no havia experimentat la fam: allò que el poble sofreix cada dia i sense opcions, ell ho ha experimentat com en un laboratori. Això porta a comprendre millor el poble, la seva valentia i la seva ira davant la injustícia.
Per una altra part, la fam i la mateixa somnolència produeixen un estat especial de lucidesa, en el límit entre la vigília i el son, d'emotivitat, d'agressivitat, nerviositat, pànic, ansietat, de radicalització de postures anteriors. La vaga va convertir-se en el millor curset de conscienciació política. Descobreix també l'eficàcia de la no violència activa en la línia de Gandhi i de Luther King.
Per ell va ser a més una profunda experiència espiritual. Encara que van celebrar dues misses al grup, ell no sentia la necessitat d'"espiritualitzar" la vaga:
La fam em resultava un magnífic ritus religiós de solidaritat i comunió. Per què buscar Déu per altres camins, quan sofria solidàriament amb els meus germans? Per què buscar Déu en el misteri, quan era tan tangible en la vida?
Des del poble les coses es veien més clares. Les distintes postures d'homes de l'Església també quedaven clarificades: la proximitat humana i l'actitud ferma de Monsenyor Manrique contrastava amb la postura del Cardenal, que va pactar amb el govern sense comptar amb els vaguistes.
La vaga va ser una experiència de grup: si celebrar junts uneix, molt més famejar junts. La victòria final havia estat important. S'aconsegueix l'amnistia plena: "No solament s'ha aconseguit el que es demanava, sinó que s'ha donat esperança i gosadia a la resta del poble".
Per ell, l'experiència del triomf net i desinteressat li feia valorar més positivament encara la vaga de fam:
Això m'ha fet la impressió que aquests eren uns dies que valia la pena viure, que valia la pena sacrificar-ho tot per ells. Hem vist clarament que hi ha coses que valen més que la pròpia vida. No serà un ideal molt baix esperar morir-se de senectut i vellesa? No serà millor morir per quelcom?
La narració de la vaga acaba amb una expressió ben típica seva, plena de senzillesa i enemiga de tota vistositat individualista:
Finalment, no hem fet la vaga de fam tu o jo; ha estat tot un poble, hem estat un més dins el corrent. No he fet res extraordinari; era quelcom que simplement calia fer.
Dos anys més tard, la nit del 21 de març de 1980, Espinal havia anat al cinema pel seu treball de crítica cinematogràfica, com acostumava cada cap de setmana. Havia vist una pel.lícula titulada "Los desalmados". En sortir del cinema, uns desconeguts van introduir Espinal en un «jeep». Un jove va sentir els crits: "Era prop de mitjanit. Jo estava estudiant, quan vaig sentir uns crits al carrer. No sé quant vaig trigar a treure el cap per la finestra. El carrer era fosc i vaig poder distingir només unes ombres. Vaig veure que una persona era arrossegada fins un «jeep» que va partir ràpidament".
Els
assassins, dirigits pel paranoic Arce Gómez, van traslladar Lluís Espinal a
l'escorxador del barri d'Achachicala, on va ser torturat durant unes quatre
hores i a la fi assassinat amb 17 ferides de bala. A l'alba un camperol va
trobar el seu cos tirat en un abocador camí de Chacaltaya.
Dos dies després era assassinat a San Salvador, Monsenyor Romero.
L'enterrament d'Espinal va ser una vertadera manifestació popular de dol. 80 mil persones van acompanyar-lo al cementiri. A la seva tomba hom pot llegir aquesta inscripció: "Assassinat per ajudar el poble".
Durant el sepeli alguns van llençar el crit d'"Arcesino", referint-se a Arce Gómez. Però va haver-hi militars que van brindar amb cava aquella nit: Espinal era un destorb. Quatre mesos més tard, amb les botes tacades de sang, García Meza i Arce Gómez pujaven al poder en un cop militar.
La vida i la mort de Lluís Espinal revesteixen el caràcter de paràbola. És propi dels profetes d'Israel i de tots els temps no sols fer gestos simbòlics, sinó constituir-se ells mateixos en paràbola i signe viu pel poble. La vida d'Espinal és una paràbola pel poble. El seu assassinat el converteix no simplement en màrtir d'un grup, sinó en màrtir de la dignitat i dels valors humans.
Espinal, com altres màrtirs llatino-americans (Monsenyor Romero, Ignacio Ellacuría...), no va morir simplement per defensar un credo, un dogma religiós, una veritat particular de la fe cristiana, sinó per defensar la vida, la dignitat, la humanitat. A Espinal l'assassinen les forces paramilitars, al servei dels interessos del narcotràfic i dels militars del cop d'estat, perquè la seva presència és un destorb als seus plans de violació i corrupció. Espinal significa que hi ha valors que no poden qüestionar-se ni vendre's.
Lucho Espinal és màrtir de la llibertat, de la justícia, de la veritat, de la vida, dels valors més humans. Els milers de persones que l'acompanyaren al cementiri en un gest de dolor espontani i ben sincer van comprendre que Lucho havia estat un home del poble, el seu portaveu. En la seva mort el poble va recobrar l'esperança, veient que encara és possible viure amb dignitat i lluitar per la justícia. Es pot arrabassar la vida, però no es poden assassinar els ideals.
Però aquest nivell d'interpretació de la vida d'Espinal, com una paràbola dels valors humans, no esgota tota la seva significativitat.
La vida de Lucho és una paràbola del Regne, com les que Jesús explicava: el Regne de Déu és com un jove que ho deixa tot, que va a buscar els més pobres i necessitats, que estima la justícia, que es posa al servei dels altres amb totes les seves qualitats i actituds, que desemmascara la mentida, defensa la vida, lluita amb mitjans pacífics perquè la veritat ho penetri tot amb la seva llum, que pateix persecucions i és capaç de donar la vida pels altres, sense poses ampul.loses, sinó com qui compleix el seu deure.
La paràbola de la vida d'Espinal té en les seves arrels una profunda connotació evangèlica i cristològica. Lucho va ser un creient, un cristià, un home evangèlic, un místic de Jesús. Si els seus escrits de cinema i els seus editorials es mantenen ordinàriament en una sòbria secularitat humanista, en els seus escrits més personals expressa les seves arrels més fondes i el seu apassionament per Jesús, el Fill de Déu, que s'"havia naturalitzat home" i que li agradava de dir-se el Fill de l'Home, que "no era un turista diví", "va encendre l'esperança, ensenyà la dignitat i l'alliberament, la germandat i l'amor, estimant la seva terra a peu com un beduí", l'amic dels pàries i camperols del seu poble, que "parlà clar, amb la franca sinceritat dels que no tenen por a la mort"; va fustigar de rics i poderosos, va ser acusat en fals, el condemnaren a judici il.legal i el torturaren; van ser els "bons", els sensats i els polítics qui van lliurar-lo a la mort. "Però ell no va renegar de la seva humanitat, ni va donar-se de baixa de la seva solidaritat humana". Aquest Fill de l'home "és on hi ha una llàgrima, un crit, una mort, encara que s'hagi volgut confinar-lo al cel, lluny dels seus germans" (41)
Al costat de la seva capçalera Espinal tenia sempre el Nou Testament. El dia 21 de març, va desaparèixer i fou assassinat, el senyal es trobava al capítol 23 de Lluc: Jesús és condemnat a mort per Pilat.
En aquest Jesús es recolzava la vida d'Espinal. La seva esperança s'alimentava d'una fe evangèlica, profunda, serena, ferma, la fe que havia rebut de la seva família, que l'havia portat a la Companyia de Jesús i al llarg de la seva vida havia animat un estil de vida semblant al de Jesús. L'experiència ignasiana dels Exercicis Espirituals va marcar profundament la seva vida: va sentir la crida de Jesús, el Rei Eternal, que el convidava a seguir-lo en la tasca de treballar pel Regne de Déu, en pobresa i persecucions, sota la bandera de la Creu, però amb l'horitzó obert a l'esperança de la Pasqua.
S'ha dit que la narració que Lucho fa de la vaga de fam és una paràbola cristològica (42) i això pot estendre's a tota la seva vida. La vida de Lucho Espinal és una paràbola de la vida de Jesús: la seva predicació profètica, la seva denúncia de la injustícia, el seu amor a la vida, la seva defensa dels petits, la seva confiança en el Pare, les seves persecucions, la seva passió, "com ovella portada a l'escorxador", la seva mort a mans del seus enemics, el fan semblant i el configuren amb Jesús de Natzaret. Això és el que significa ser màrtir: ser testimoni, seguidor, signe, paràbola de Jesús en el món.
I pensem que per ser cristològica la seva vida, va poder ser profundament humana i significativa per tot el poble, perquè des que el Fill de Déu s'ha fet el Fill de l'Home, el vertader humanisme és evangèlic i l'evangeli és profundament humà.
Quin és el missatge d'Espinal pel nostre món d'avui? És clar que, per
Bolívia, Espinal segueix sent una figura única. A la seva tomba sempre hi ha
flors fresques. El seu record en manté viu en el poble. Però quin és el seu missatge pels qui viuen a
l'Espanya europea d'avui, en ple món modern i postmodern?
Pel Primer Món postmodern, escèptic davant els Grans Relats, Espinal ens ofereix la grandesa d'un senzill petit relat, fet de quotidianitat i de fracassos. Els Grans Relats acostumen a ocultar, sota un mantell triomfalista, interessos ideològics de grup, classe o partit. Jesús, davant els Grans Relats de la Teocràcia jueva sacerdotal i farisaica, va oposar el petit relat d'una vida senzilla, feta servei i lliurament fins a la creu. Espinal, enfront dels Grans Relats del Nacional-catolicisme franquista i de la Civilització Cristiana Occidental de les dictadures llatino-americanes, va oposar el petit relat d'una vida quotidiana, lliurada a la justícia en seguiment de Jesús fins a la mort. La seva vida actualitza les narracions evangèliques.
La vida de Lluís Espinal no és una teoria ideologitzada, és un petit relat evangèlic, una narració, que mostra la força espiritual i humanitzadora de l'evangeli quan aquest es viu seriosament. Davant el cansament i desil.lusió d'amplis sectors de la societat i de la mateixa Església, Espinal ens diu que té sentit gastar i lliurar la vida pels altres. La vida d'Espinal, que ja és part de l'ampli martirologi llatino-americà dels nostres dies, ens interpel.la amb la força de tots els testimonis cristians que han seguit Jesús fins a la fi.
Més concretament, la vida d'Espinal és una invitació a passar d'una espiritualitat de caire més existencial i personalista, centrada en les nostres preocupacions reals, però limitades i parcials, a una espiritualitat alliberadora, oberta a la solidaritat, a la justícia, als pobres. La seva vida és un petit relat d'alliberament.
Espinal va ser molt més que un professional honest, un intel.lectual agut o un home culte, que va saber utilitzar els moderns medis de comunicació social de forma intel.ligent. Els convertí en un instrument de profecia i posà la tècnica de la cultura moderna al servei dels més pobres.
A la vida d'Espinal hi ha una clara evolució entre l'espiritualitat d'"Oraciones a quemarropa" i la del seu anomenat "Testamento político-espiritual", sobre la vaga de fam. El jove Espinal més personalista i intimista, jove modern, angoixat per la seva soledat i el seu futur de les Oraciones a quemarropa, es converteix en l'Espinal madur, sobri, solidari amb el poble, partícip de la seva passió i de la seva mateixa mort. En realitat, com a Monsenyor Romero, també el poble va evangelitzar i convertir Espinal.
Pels qui viuen al Primer Món europeu, Espinal és un toc d'atenció sobre la necessitat d'obrir-se a la solidaritat amb els pobres, els llunyans del Tercer Món i els propers del Quart Món, sense pretendre arribar a Déu al marge del clam dels qui jeuen ferits a la cuneta de la història. En primer lloc perquè segurament no som innocents del seu patiment però, en qualsevol cas, perquè no podem passar de llarg davant el seu clam i seguir anomenant-nos cristians:
Una religió que no tingui la valentia de parlar en favor de l'home, tampoc té el dret de parlar en favor de Déu.
En fi, el missatge d'Espinal pot resumir-se en una frase del seu Testamento político-espiritual: "la vida és per a això, per a gastar-la pels altres".
_____________________________________
40. Testamento espiritual, testimoni personal de Lucho sobre els seus 19 dies de vaga de fam, La Paz 31 de desembre 1977-18 gener 1978, a Luis Espinal. El grito de un pueblo, 117-126. Sobre aquest testament espiritual versa la reflexió de diversos autors, El testamento político- espiritual de Luis Espinal, La Paz 1991.
41. «Hijo del Hombre», a Luis Espinal. El grito de un pueblo, 115.
42. F. Manresa, Luis Espinal, huelga de hambre, muerte de justicia, Sal Terrae 68 (1980), 850-870.
* Qui era Arce Gómez: I, II, III
_________________________________
Recull gràfic de la Vida de Lluís Espinal