Els lligams de l’Església amb els cristians no catòlics 

15. L’Església se sent unida per moltes raons amb aquells qui, pel fet de ser batejats, s’honoren amb el nom de cristians, però no professen íntegrament la fe o no guarden la unitat de comunió sota el successor de Pere. Són molts, en efecte, els qui veneren la Sagrada Escriptura tenint-la per norma de fe i de vida, manifesten un zel religiós sincer, creuen amorosament en Déu Pare totpoderós i en el Fill de Déu, el Crist Salvador, tenen el caràcter baptismal que els lliga al Crist i àdhuc reconeixen i reben en les seves pròpies esglésies o comunitats eclesials altres sagraments. Molts d’ells tenen també episcopat, celebren la Sagrada Eucaristia i fomenten la devoció envers la Mare de Déu. Cal afegir la comunió de pregàries i d’altres béns espirituals; més encara, una veritable unió en l’Esperit Sant, vist que amb la seva força santificadora obra també en ells per mitjà de dons i de gràcies i omple alguns d’ells de la fortalesa del martiri. D’aquesta manera l’Esperit promou en tots els deixebles del Crist el desig i l’acció perquè tots s’uneixin en pau en un sol ramat sota un sol Pastor, tal com el Crist va deixar expressat. Per aconseguir-ho, la Mare Església no para de pregar, d’esperar i de treballar, i exhorta els seus fills a purificar-se i renovar-se perquè el senyal del Crist resplendeixi amb més claredat sobre la faç de l’Església.

Els no-cristians

16. Finalment, els qui encara no han rebut l’Evangeli guarden relació amb el Poble de Déu per diferents motius. En primer lloc, és clar, hi ha el poble amb qui es van fer els pactes i les promeses, i del qual va néixer el Crist segons la carn (cf. Rm 9,4-5): poble estimadíssim per mor dels pares conformement a l’elecció, ja que els dons i la crida de Déu són irrevocables (cf. Rm 11,28-29). Però el pla de salvació agafa també aquells qui reconeixen el Creador, entre els quals hi ha els musulmans, els quals professen la fe d’Abraham i adoren juntament amb nosaltres un sol Déu, únic, misericordiós, que ha de judicar els homes el darrer dia. I ells qui, enmig d’ombres i imatges, cerquen el Déu desconegut no n’estan lluny, Ell que a tots dóna vida, alè i tota cosa (cf. Ac 17,25-28) i, Salvador com és, vol que tots els homes se salvin (cf. 1Tm 2,4). Perquè els qui desconeixen sense culpa l’Evangeli del Crist i la seva Església, però busquen Déu amb sinceritat de cor i s’esforcen sota l’influx de la gràcia a complir amb obres la seva voluntat, coneguda pel dictamen de la consciència, poden aconseguir la salvació eterna. La Providència no nega els auxilis necessaris per a la salvació als qui sense culpa seva no han arribat encara a un clar coneixement de Déu i s’esforcen a portar una vida recta, sense que els manqui la divina gràcia. I tot allò que es troba en ells de bo i de veritable, l’Església s’ho estima com una preparació a l’Evangeli i uns dons d’Aquell que il·lumina tot home perquè finalment obtingui la vida. Però els homes, enganyats pel Maligne, més sovint s’han perdut en les seves fantasies, i han baratat la veritat de Déu per la mentida, servint la criatura més que no pas el Creador (cf. Rm 1,21 i 25) o vivint sense Déu i morint en aquest món, exposats a la més gran desesperació. Per això l’Església, recordant-se del manament del Senyor que va dir: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat» (Mc 16,15), té un gran interès a fomentar les missions per tal de promoure la glòria de Déu i la salvació de tots aquests homes.

L’aspecte missioner de l’Església

17. Com el Pare havia enviat el Fill, així el Fill va enviar els apòstols (cf. Jn 20,21), tot dient-los: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,18-20). Aquest manament solemne del Crist d’anunciar la veritat salvadora, l’Església l’ha rebut dels apòstols perquè el dugui a terme fins als extrems de la terra (cf. Ac 1,8). D’aquí que es fa seus aquells mots de l’apòstol: «Ai de mi si no anunciés l’Evangeli!» (1Co 9,16), i, en conseqüència, no para mai d’enviar predicadors fins que les noves esglésies quedin plenament constituïdes i continuïn, elles també, l’obra evangelitzadora. És que l’empeny l’Esperit Sant a cooperar perquè sigui dut a cap el pla de Déu, que ha posat el Crist com a principi de salvació per a tot el món. Predicant l’Evangeli, l’Església convida els oients a la fe i a la confessió de la fe, els disposa per al baptisme, els deslliura de la servitud de l’error i els incorpora al Crist, perquè per l’amor vagin creixent en Ell fins a la seva plenitud. Gràcies al seu esforç, aconsegueix que tot allò de bo que es troba dipositat al cor i a la ment dels homes o bé als propis ritus i a les cultures dels pobles no solament no desaparegui, sinó que es millori, s’elevi i es perfeccioni per a la glòria de Déu, la confusió del dimoni i la felicitat de l’home. És a cada un dels deixebles del Crist que incumbeix el deure de propagar la fe segons les seves possibilitats. I si tothom pot batejar els qui creuen, només el sacerdot té el poder de completar amb el sacrifici eucarístic l’edificació del Cos, complint les paraules de Déu dites pel profeta: «De llevant fins a ponent tots els pobles reconeixeran que el meu nom és gran, i pertot arreu m’oferiran un sacrifici i una oblació pures» (Ml 1,11). D’aquesta manera, doncs, l’Església prega i alhora treballa perquè la plenitud de tot el món passi a formar part del Poble de Déu, que és el Cos del Crist i el Temple de l’Esperit Sant, i perquè en unió amb Jesucrist, Cap de tots, es doni al Creador i Pare de l’univers tot honor i tota glòria.

(enrere / atrás)