Jesús anuncia la Passió i els deixebles discuteixen sobre
qui és el més gran
Diumenge 29 –B
Santa Fe del
Penedès, Sant Sadurní d'Anoia, Can Rossell,
Sant Pere (Santuari de la Mare de Déu
de la Fontsanta, Castell de Subirats)
Jesús anuncia la Passió i els deixebles discuteixen sobre
qui és el més gran
En el passatge
anterior al que hem escoltat, a l’Evangeli de Marc, Jesús anuncia la seva
passió a Jerusalem, “El Fill de l’Home ha de patir molt...” I punt i seguit,
els deixebles es pregunten sobre qui d’entre ells serà el més gran en el futur
regne. Qui serà el Conseller en cap, i qui el Conseller de la Presidència, etc, ... (la cosa ve de lluny).
Jesús inaugura una
nova manera de regnar, de governar: des del servei.
“Qui vulgui ser
important entre vosaltres, ha de ser el vostre servidor”.
“Qui vulgui ser el
primer ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l’Home que no ha vingut a
fer-se servir sinó a servir i a donar la seva vida com a preu de rescat per
tots els homes!”
El profeta Isaïes ja
ho havia anunciat. Ho hem escoltat a la primera lectura. Aquesta profecia, el
capítol 53 d’Isaïes, és anomenada per alguns, el cinquè evangeli, ja que
descriu amb tanta exactitud el Messies, Servent sofrent,
que va ser Jesús: “El just, amb les penes que ha sofert, ha fet justos els
altres, després de prendre damunt seu les culpes d’ells!!”
Jesús mor certament
víctima del pecat de supèrbia en el cor de l’home. Mor víctima de l’afany de
poder i de domini. Feia ombra als dirigents jueus, que li tenien enveja. “Pilat es va adonar que li havien lliurat Jesús per enveja”,
ens diu la Paraula de Déu. Feia ombra al mateix Cèsar: “Tothom qui es fa rei va
contra el Cèsar”.
Jesús mor víctima
del pecat de supèrbia en el nostre cor. Però “les seves ferides ens curaven”.
“Contra soberbia, humildad”.
Al començament de la
litúrgia de la Setmana Santa, preguem: “Senyor, heu volgut donar-nos un model
de humilitat”.
LES MISSIONS
Avui celebrem el
Diumenge Mundial de les Missions. El DOMUND.
Els cristians, arreu
del món, prediquem aquest Messies crucificat, vencedor del pecat de supèrbia en
el cor de l’home, vencedor de la mort.
Però massa sovint
s’ha evangelitzat des de la supèrbia de la superioritat.
Massa sovint,
l’evangelització ha anat acompanyada de colonització i de domini i sometiment, per a gran descrèdit del Cristianisme arreu del
món.
Hem predicat moltes
vegades un Messies crucificat, des de la prepotència d’una Europa que es creia
(i potser encara es creu) el centre del món!! (fixeu-vos com en els mapa mundi, Europa
sempre apareix al centre).
Avui, però, les
coses han canviat després del Concili Vaticà II.
Avui evangelitzem
des del respecte i amor per les altres religions i cultures. L’Església fa un
esforç per inculturitzar l’Evangeli a cada lloc. I la
litúrgia es fa en les llengües locals.
Avui l’Església
valora les altres religions en tot allò que tenen de positiu. A la Constitució
Dogmàtica sobre l’Església (Lumen Gentium 16), per exemple, es fa una lloança de l’Islam,
del Judaisme i de les altres religions.
Avui anem a
evangelitzar amb la intenció de compartir el tresor de la nostra fe en
Jesucrist, la Veritat encarnada. Però ho fem reconeixent en les altres
religions elements de veritat ja presents.
Potser mai hi hagut tanta gent tant desesperada
No podem oblidar que
els nostres països europeus, d’antiga tradició cristiana, ara son camps de
missió. S’ha anat perdent la fe. Potser no hi ha hagut mai tanta gent tant
desesperada a casa nostra, perquè potser no hi ha hagut mai tanta poca fe.
Si no hi ha fe, no
hi ha esperança. I si no hi ha esperança, el que hi ha és desesperança o
desesperació.
Els cristians som
portadors d’esperança a un món que es desespera fàcilment davant del misteri
del sofriment, del dolor, de la injustícia i de la mort.
No tinguem por de
compartir la nostra esperança: el nostre món ho està demanant a crits.
Permeteu-me aquí una
anècdota personal per il·lustrar el que vull dir:
Fa uns vint anys als
Estats Units on jo estava estudiant, vaig conèixer, a Houston, un jove
evangèlic que em va explicar el següent: “Jo estava desesperat de la vida i una
nit vaig aixecar la mirada als estels i vaig crida amb totes les meves forces:
‘vale tiu, diuen que
existeixes, jo no m’ho acabo de creure, però et dono tres dies per que donis
senyals de vida, sinó em suïcido perquè aquesta vida és una m...’ Va passar un
dia, ... dos, ... i al tercer dia al vespre em trobava assegut en una parada de
bus, del tot desanimat i pensant com m’ho faria per treure’m la vida... amb
aquestes s’asseu al meu costat una noia que, tremolosa (jo aleshores feia una
mica de por), i em diu: ‘perdona, voldria parlar-te de Déu’.”
A aquell jove se li
va obrir el cel. A través d’aquella jove, d’una església evangèlica, Déu va
donar una resposta a aquell crit desesperat. L’infinit havia respost.
Nosaltres els
catòlics, hem d’aprendre dels nostres germans evangèlics a ser més valents a
l’hora de compartir la nostra fe, la nostra esperança, amb el nostre món. I el
nostre món ho està demanant a crits i de moltes maneres.
Eucaristia – escola de l’amor i de la humilitat més
grans. Força per a la missió
Ara celebrarem
l’Eucaristia que és, com ja hem dit tantes vegades, l’escola de l’amor més
gran. L’escola de la humilitat més gran.
En ella hi donem
gràcies perquè Déu ha vingut a portar-nos l’esperança certa d’una felicitat
eterna en Jesucrist, salvador nostre, y Déu nostre. Reforçada la nostra fe, la
nostra esperança i el nostre amor, rebem la força per la missió. La nostra
missió, la de cadascú de nosaltres, de ser portadors d’ESPERANÇA i d’AMOR, a un
món que ha perdut l’ESPERANÇA i l’AMOR.