Segon Diumenge d’Advent - C

10 de desembre de 2006

El Terme (Torrelles de Foix), Santuari de la Mare de Déu de la Font Santa (Sant Pere, Subirats)
 

S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i el turons

El protagonista de l’evangeli d’avui és Joan Baptista. Junt amb Maria i el profeta Isaïes, són els protagonistes de l’Advent. “Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i el turons, i la serralada es tornarà una plana”. És una crida a la conversió: siguem humils, aprenguem del Crist, que essent Déu per nosaltres es va fer home, en pobresa i en humilitat. Essent immensament ric per nosaltres es va fer pobre i humil, per enriquir-nos amb la seva pobresa i amb la seva humilitat.

“Senyor, heu volgut donar-nos un model de humilitat”, diem en començar al litúrgia de la Setmana Santa. Rebaixar les muntanyes, els turons i les serralades, vol dir vèncer la nostra supèrbia i fer-nos més humils. Alçar les fondalades pot voler dir vèncer les nostres depressions, les nostres tristeses amb la nostra confiança renovada en l’amor del Crist, en l’Amor infinit de Déu envers nosaltres manifestat en Jesús.

Joan és la veu, i Crist és la Paraula

Joan és la veu, i Crist és la Paraula, diu Sant Agustí. La veu es transitòria però la Paraula roman. La veu se l’emporta el vent, però resta la Paraula en el cor. “Cal que ell creixi, i que jo disminueixi”, diu Sant Joan Baptista. Hem de predicar el Crist, no ens hem de predicar a nosaltres mateixos. Sols el Crist pot omplir les fondalades del cor de l’home amb el seu amor immens. Sols el Crist és aquell “abisme” insondable d’Amor que pot satisfer els anhels més profunds del cor de l’home.

No tinguem por de parlar del Crist

No tinguem por de parlar del Crist, de parlar de Déu a aquells que no coneixem. El nostre món ho està demanant a crits, sovint des de la desesperació del sense-sentit de la vida. Permeteu-me explicar de nou aquella anècdota que sempre em ve a la memòria quan parlo de la necessitat de parlar del Crist a tothom, sense complexos i sense por de res.

Als Estats Units vaig conèixer un jove evangèlic, d’uns 17 o 18 anys d’edat,  que em va explicar que abans de formar part d’aquella església a la que pertanyia, havia arribat a un punt de desesperació a la seva vida. Una nit va mirar als estels i va cridar amb totes les seves forces: Vale Tiu, diuen que existeixes; jo no m’ho acabo de creure, però et dono tres dies per donar senyals de vida, i si no, jo em suïcido, que aquesta vida és una M...” Van passar un dia, i un altre; i al tercer dia, al vespre –em va explicar- es trobava assegut en una estació d’autobusos, del tot deprimit, pensant com s’ho faria per treure’s la vida, i amb això una noia evangèlica es va seure al seu costat i li va dir: “Perdona, voldria parlar-te de Déu!”

A aquell noi se li va obrir el cel. Aquella noia evangèlica va ser valenta perquè aquell jove deuria imposar un cert respecte en aquell moment  (pel que em va explicar); no deuria fer pas cara de bons amics. Però ella va ser valenta i va compartir la seva fe amb ell, i ell ho estava demanant a crits. Els catòlics hem d’aprendre dels nostres germans evangèlics a ser més valents a l’hora de compartir la nostra fe.

En una sobretaula al seminari de Barcelona, un company seminarista, després de sentir aquesta historieta, em va dir que ell no parlaria mai de Déu a algú que no conegués. Un altre company em va dir que aquella conversa estava fora de lloc (que no estava bé parlar d’aquelles coses a la sobre taula en un seminari). Vaig pensar que menys mal que els apòstols, i els cristians que ens havien precedit, no havien pensat el mateix, perquè aleshores la fe no ens hagués pas arribar a nosaltres.

Prediquem en el desert d’una societat (i d’una església?) secularitzada

Prediquem en un desert. El desert de Déu. El desert d’una societat secularitzada. El desert d’una església també secularitzada fins a un cert punt, on parlar massa de Déu també pot estar “fora de lloc”. Ens pot semblar que ningú, ni els de casa, estan interessats en el nostre missatge.

Però en realitat el nostre missatge cristià, sobre el Déu amor, revelat en Jesús, és l’únic missatge que pot infondre ESPERANÇA al cor dels homes i dones d’avui i de tots els temps.

Prediquem valors autènticament humans

Vivim temps dolents, que són precisament una ocasió per fer resplendir els VALORS AUTÈNTICS del Cristianisme. Valors dels quals ens ha parlat Sant Pau, a la segona lectura. Aquests Valors autèntics poden ser:

1.       La defensa de la vida, des de la seva concepció fins a la seva mort natural. La veu dels Cristians és la veu més clara i contundent contra el crim de l’avortament, que clama al cel. Un milió d’avortaments a Espanya, des de 1985, any de la seva despenalització, al nostre país. Un milió de morts innocents en democràcia. Més de mil quatre-cents milions d’avortaments quirúrgics al món des de 1973, any de la seva despenalització als EE.UU. d’Amèrica (any en que es va començar a comptabilitzar arreu del món). És realment EL CRIM de la humanitat, i som els cristians que ens hi oposem, o ens hi hauríem d’oposar, amb més força.

2.       La veu dels cristians també és clara i contundent contra l’eutanàsia. Tots estem a favor d’una mort digna, sense sofriments innecessaris. Però mai de la vida acceptarem que es despenalitzi el suïcidi assistit que és el que es vol fer amb les lleis sobre l’eutanàsia.

3.       Els cristians també aixequem la veu contra la manipulació intolerable de la vida humana que suposa la reproducció artificial o in-vitro. Aquesta tècnica porta necessàriament a crear bancs d’embrions “sobrants” congelats. És a dir, bancs d’éssers humans en fase embrionària congelats. Éssers humans en fase embrionària, parlem clar!! Tots hem estat embrions. Tots hem sigut unes quantes cèl·lules en els primers dies de la nostra existència. No es tracta simplement de “pre-embrions” com diu, molt astutament el text de la llei. La llei, aprovada pel parlament, inventa aquest terme del tot ambigu i desorientador de “pre-embrió” per justificar la impunitat de la seva manipulació. Éssers humans en fase embrionària, doncs, que seran o bé destruïts després del termini legal per la seva congelació, o bé destinats a la investigació, o bé destinats a la “clonació terapèutica”.

   Clonació terapèutica” vol dir que d’un ésser humà en fase embrionària se’n pot fer una "fotocòpia", i tenir-la congelada per si al llarg de la vida l’ésser humà nascut desenvolupa una malaltia que pugui ser curada obtenint “cèl·lules mare embrionàries” del “germanet” congelat en fase embrionària. Aquí el problema moral és doble: no sols mantens congelat un ésser humà, negant-li el dret a la vida, sinó que acceptes que se’l pugui matar; perquè extreure cèl·lules mare d’un embrió suposa necessàriament la seva mort.

Els Cristians diem ben fort, perquè ens senti tothom, que la vida humana és sagrada i que no s’hi pot jugar d’aquesta manera i de cap altra manera.

No podem deixar de sembrar la Bona Llavor de la Paraula de Déu i els seus VALORS AUTÈNTICS

Pregunto: quan els cristians diem tot això, i ens quedem sols, o els nostres bisbes es queden sols, dient-ho, estem predicant en el desert inútilment? Potser sí que estem predicant en el desert, dins i fora de l’Església, però no podem deixar de sembrar la Bona Llavor de la Paraula de Déu i els seus VALORS AUTÈNTICS.

No podem deixar de predicar i, alhora de pregar amb Sant Pau: “I el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s’enriqueixi més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapigueu apreciar els valors autèntics i arribeu purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que donem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu.”

No podem deixar de predicar Jesús que és el fonament dels valors autènticament humans

No podem deixar de predicar Jesús que és el fonament dels valors autènticament humans. Algú ha dit que “tant humà, tant humà, sols ho podia ser Déu mateix”. No deixem, doncs de sembrar la Bona Llavor de la Paraula de Déu, que és Jesucrist mateix, perquè estem segurs que, amb l’ajuda de Déu, a la curta o la llarga, donaran fruit. El fruit d’una societat més cristiana, i per tant més humana.

Aleshores podrem dir amb el salmista: “Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls, criden de goig a la sega. Sortien a sembrar tot plorant, emportant-se la llavor; i tornaran cantant d’alegria, duent a coll les seves garbes.”