Tercer Diumenge d’Advent - C

17 de desembre de 2006

Sant Sadurní d’Anoia, Santa Fe del Penedès, Can Rossell (Torrelavit),
Santuari de la Mare de Déu de la Font Santa (Sant Pere, Subirats)
 

Germans, viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents.

Aquest tercer diumenge d’Advent és tradicionalment anomenat “Gaudete”, perquè així començava la segona lectura de Sant Pau quan es llegia en llatí. És el diumenge, doncs, de l’alegria cristiana; l’alegria en l’espera del Senyor que ve a salvar-nos. L’alegria de la vida, l’alegria de tenir el do admirable de l’existència, i de l’existència eternament feliç.

Què és el que ens treu l’alegria? Ens pot treure l’alegria el dolor físic. Avui ho tenim molt present perquè la Marató de TV3 està dedicada precisament al dolor físic crònic. Aquest matí escoltava el testimoni d’una senyora que explicava que fa un any i mig que pateix uns grans dolors de cap constants. Deia que durant el dia no espera altra cosa que arribi la nit i poder dormir. Quan el dolor no el pot aguantar, explicava que ha d’anar a urgències.

Però hi ha quelcom que fa partir tothom tota la vida!!

És el pecat, la nostra feblesa. Patim perquè no som sants, perquè no som perfectes. Els castellans tenen aquesta dita: “a todo el mundo le aprieta el zapato por alguna parte”. El pecat ens fa patir tota la vida. Però no hem de permetre que ens tregui la pau i l’alegria.

Déu ja ho sap que no som perfectes, ja hi compta amb el nostre pecat. De la mateixa manera que els pares estimeu els fills incondicionalment, perquè son els fills, independentment de si es porten bé o malament, així ens estima Déu, però infinitament més encara.

Jesús ens va dir unes paraules que ens poden semblar dures, però ens va bé sentir-les perquè, en el fons, ens donen un gran consol: “Si vosaltres que sou dolents, sabeu estimar els vostres fills, com més el vostre Pare del cel donarà l’Esperit Sant a tots els qui li demanen?” I l’Esperit Sant és l’AMOR DE DEU vessat en els nostres cors.

A la Litúrgia de les Hores preguem dient: “Senyor, feu-nos experimentar la vostra misericòrdia, que el vostre goig sigui la nostra fortalesa”. Sentim-nos molt estimats de Déu i això ens donarà molta pau i molta alegria. NO ens desanimen, no ens entristim si caiem en allò que no voldríem fer mai més. Aixequem-nos, demanem perdó, esforcem-nos per no tornar-hi, i seguim sempre endavant AMB ALEGRIA.

Que tothom us conegui com a gent de bon tracte

Que tothom us conegui com a gent de bon tracte, ens ha dit també Sant Pau. És a dir, no judiquem ningú. Estimem fins i tot els enemics.

Sovint ens passa, ens diuen els psicòlegs, que projectem en els altres els nostres propis defectes. I si no ens agraden en nosaltres, menys ens agraden en els altres, on els veiem sovint magnificats. Aleshores fàcilment podem caure en la temptació de judicar-los: “ets un immoral”, “aquell és un hipòcrita”, “aquests són uns...”

NO JUDIQUEM I NO ENS JUDICARAN. Aquesta és una promesa del Senyor que ens hauria de donar molta pau i molta alegria. Pensar que el que he de fer per no ser judicat per Déu, és no judicar els altres. El cel, realment, no ens l’hem de “guanyar”. Hi entrem per la misericòrdia de Déu. Per pujar al cel hem d’agafar l’”ascensor” de la misericòrdia de Déu, deia Santa Teresa de l’Infant Jesús, la més gran santa dels temps moderns (ja hi havia ascensors al seu temps).

Aleshores què? “Viva la pepa”, “Anchas castilla”, “Pequem perquè abundi la misericòrdia de Déu”, cosa que ja li deien a Sant Pau quan predicava sobre l’Amor gratuït de Déu. No, de cap manera. Al contrari. Aquest AMOR INCODICIONAL de Déu envers nosaltres, ens ha de fer ser més bons, però no per por al càstig, sinó per donar una resposta generosa a la GENEROSITAT DE DÉU envers nosaltres.

Siguem generosos: l’altre és el meu germà. “Si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d’estimar els uns als altres” (1 Joan 4,11). “Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar que el comparteixi també amb els altres”, ens ha dit l’Evangeli d’avui. L’acumulació escandalosa de les riqueses, ja ho sabeu, és l’arrel de tanta injustícia i de tant de sofriment al nostre món. No podem oblidar que allò que a mi em sobra, li pertany al que no ho té i ho necessita per a viure dignament.

El Senyor és a prop

El Senyor és a prop, també ens ha dit l’Apòstol. En aquest món hi estem de pas. Els últims seran els primers i els primers seran els últims. NO ho oblidem.

No us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica, i presenteu a Déu les vostres peticions AMB ACCIÓ DE GRÀCIES

AMB ACCIÓ DE GRÀCIES. No ens oblidem de donar gràcies a Déu. Gràcies, per tantes coses. Però primerament gràcies pel do meravellós de l’existència, de la vida en aquest món tan gran i tan bonic.

Aquest dies he estat contemplant i meditant admirat quelcom que ens van explicar a la Facultat de Teologia de Catalunya, a l’assignatura de ciència i fe. Quelcom que, crec jo, s’hauria d’explicar més i hauria d’estar escrit en tots els llibres de text de tots els col·legis, perquè revela meravellosament fins a quin punt és increïble això de la vida.

Els astrofísics expliquen que a l’inici de l’univers, fa uns 15.000 milions d’anys, amb el “Big Bang”, la gran explosió originària, el que apareixen són els elements més simples, sobretot àtoms d’hidrogen (un protó, un neutró i un electró). Aleshores, aquest núvols d’hidrogen i altres gasos simples (l’Heli, també, crec recordar), es condensen i formen els estels que, al seu torn s’agrupen formant les galàxies.

Doncs bé, explica la ciència, que dins els estels les temperatures arriben a ser tan formidables que es desencadenen reaccions atòmiques de fusió que alliberen grans quantitats d’energia (l’origen de l’escalfor que ens arriba del nostre sol, el nostre estel). I al cor dels estels, a aquestes temperatures, i fruit d’aquestes reaccions atòmiques es “couen” o es formen elements més complexos (amb més protons, neutrons i electrons), com per exemple el carboni, el nitrògen (elements bàsics per a la vida) que seran després llançats a l’espai quan l’estel, al final de la seva vida, s’expandeix i explota.

És a dir que perquè existeixi la vida, hi ha hagut d’haver varies generacions d’estels que, en explotar, hagin enviat a l’espai els elements complexos amb els quals serà possible la vida. Els científics ho resumeixen dient que som “pols d’estels”. A mi, se m’acut pensar una altra comparança: podríem dir que l’univers sencer és des del seu començament fa 15.000 milions d’anys com un immens, o infinit, espectable de focs artificials, la “traca final del qual” dóna lloc a la meravella de la vida, i molt especialment de la vida humana (quan Déu a la matèria orgànica en el seu grau màxim d’evolució li comunica una ànima espiritual creada a imatge i semblança seva, amb llibertat per a estimar).

Llegim al salm: “El cel parla de la glòria de Déu, l’estelada anuncia l’obra de les seves mans”. I sant Irineu deia: “la glòria de Déu és la vida de l’home”. I, encara, el salm 139 diu: “les teves mans m’han fet i m’han format, és meravellosa la teva obra, et dono gràcies per haver-me fet tant admirable”. Siguem, doncs, agraïts. Visquem amb joia la meravella de la nostra vida i de la nostra existència. “No existia, existeixo i existiré eternament”, perquè Déu, que m’ha creat, m’ESTIMA ETERNAMENT.

Algú em dirà, ara que ve Nadal: “Mn. Si em toqués la loteria de Nadal, aleshores sí que seria feliç, i estaria content o contenta”. Germans i germanes, ens ha tocat a tots la grossa de la loteria. La “loteria” de la vida, la “loteria” de l’existència. I nosaltres sabem que no és pas fruit de l’atzar, sinó fruit de l’”AMOR ETERN D’UN DÉU QUE ELS CORS DESGLAÇA, QUE ELS CORS DESGLAÇA” (com diu la famosa nadala catalana).

Així la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist

Així la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist. En Jesucrist, la PARAULA ETERNA DE DÉU per la qual han estat fetes totes les coses. “Tot ha estat creat per Ell i per a Ell”, ens diu Sant Joan, al pròleg del seu evangeli. La Paraula de Déu, és a dir, la SAVIESA de Déu. El qui ens bateja amb Esperit Sant i amb FOC (D’AMOR): l’AMOR DE DÉU VESSAT EN ELS NOSTRES CORS. FONT DE LA NOSTRA ALEGRIA, QUE NINGÚ NI RES, NI LA NOSTRA FEBLESA, ENS HA DE PODER PRENDRE MAI DE LA VIDA.