Diumenge XXVIII – C (14 d'octubre de 2007)
Sant Sadurní d'Anoia,
Sant Pere de Subirats (Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta)
(lectures bíbliques) (altres homilies)
(castellano) (English)

 

L’acció de gràcies; quelcom central a la nostra FE.

Creure en Déu és reconèixer-se creatura, ésser creat del no-res.

Reconèixer-se do de Déu i donar-li gràcies.

Un do totalment immerescut. Què ridícul seria que algú digués: “Jo he merescut néixer!” Però si no existies, com has pogut merèixer néixer??

Recentment, l’Església catòlica a Singapur, ha fet uns espais publicitaris sobre la fe (que bo fora que nosaltres també ens animéssim a fer quelcom de semblant a casa nostra, enmig de tanta tele-basura, enmig de tanta TV vanitat de vanitats). Apareixien, en els espais publicitaris de la TV pública de Singapur, unes frases signades per Déu. Us en donaré dos exemples. En un d’ells es podia llegir aquest missatge firmat per Déu: “Com pots dir que ets un self-made man (un home que s’ha fet a si mateix), recordo perfectament haver-te creat”.

La fe es reconèixer la pròpia vida com a regal de Déu. En les paraules del prevere barceloní, fundador de la fundació Arrels que s’ocupa dels sense-sostre a Barcelona, “Déu m’ha regalat la vida perquè jo experimenti l’alegria de ser un regal per als meus germans”. La vida com a regal, un regal meravellós que agraïm de tot cor, gràcies a la FE.

Quan veiem un cec, diem, “Senyor gràcies per la vista”. Déu m’ha regalat la vista, i la vista a color. Pensem-hi una mica. Déu hagués pogut fer l’ull de l’home perquè hi veiés en blanc i negre. Hagués estat molt més senzill. D’això va un dels altres flaixos de l’Església a la TV del Singapur: Déu està pensant com serà la visió dels humans: “Faig el món en blanc i negre? –s’ho pensa una estona i es diu a si mateix:- nnn...aaaa ....hhh“ Donem gràcies a Déu perquè s’ha molestat en fer un  ull que hi veig a color. I tenim dos ulls que ens permeten veure el món en 3D. I les dues orelles ens permeten captar els sons en estèreo. Cert que no tenim el sonar incorporat dels dofins, o dels ratpenats. Aquesta sofisticació, Déu la va reservar per a l’últim dels seus éssers creats, l’animal Del-fin (el del final de tot, ja ja ja. Que l’humor també és un do de Déu). 

Per cert, quan trobeu algun científic de tercera o segona fila que us digui que tot això és fruit de l’atzar, que som fruit de l’atzar, recordeu que el més gran científic de tots els temps, l’Albert Einstein, era un gran creient (jueu). Ell expressava una gran admiració per la intel·ligència que descobria darrera la creació.

Però, germans i germanes, si és admirable l’amor de Déu manifestat en la creació molt més ho és el seu amor immens manifestat en la Redempció. Déu ens va fer lliures, a la seva imatge i semblança. Capaços de decidir entre el bé i el mal, entre estimar Déu, i agrair-li el do de la vida, o no estimar-lo i passar d’ell i viure com si Déu no existís. De fet, algú ha dit que precisament l’omnipotència de Déu es manifesta precisament en la seva capacitat de crear un ésser intel·ligent i lliure com ell, i de retirar-se deixant un espai de llibertat al nostre entorn, permetent-li a aquest ésser de viure sense Déu si així ho vol.

I d’aquesta llibertat en vam fer un mal ús.  El llibre del Gènesis ens explica que al principi de la humanitat, l’home i la dona van trobar temptador això de ser com déus, i no es van acontentar amb la seva condició de creatures. Van allargar la mà a l’arbre prohibit, l’arbre del coneixement del bé i del mal. Van decidir no fiar-se de Déu i decidir ells què estava bé i què estava malament. Avui, a les nostres “civilitzacions avançades i progres” d’occident, quants tribunals constitucionals han decidit que l’ésser humà en el ventre de la seva mare no és persona, i que per tant es pot despenalitzar el crim horrible de l’avortament o la destrucció dels éssers humans en fase embrionària.

Això, aquesta rebeldia de l’home va introduir al món quelcom que Déu no havia volgut: el misteri del dolor del sofriment i de la mort. Però Déu no es resignarà a que la seva creatura predilecta, creada a la imatge i semblança seva es perdi i mori per sempre. Déu, en el seu amor immens, vindrà al món a salvar l’home dels seus camins de rebeldia i de mort. Déu, en Jesucrist, el Fill Etern de Déu, s’abaixarà per aixecar l’home caigut en el mal. Crist, patirà en la seva carn la supèrbia de l’home però les seves ferides ens curaran d’aquesta supèrbia; serà el remei dels nostres pecats. Morint, com a home, destruirà la nostra mort i ressuscitant d’entre els morts ens tornarà la Vida, la Vida eterna. Ressuscitat d’entre els morts i havent retornat a la dreta del Pare, ens enviarà el seu Esperit Sant, l’Amor etern entre el Pare i el Fill, l’Amor etern de Déu, vessat en els nostres cors.

Oh admirable amor de Déu, admirable en la creació, molt més admirable en la Redempció o restauració de l’home a la seva condició original de Fill de Déu.

L’Eucaristia és “acció de gràcies”, això vol dir la paraula en grec. Acció de Gràcies a Déu pel do de la creació, de la vida en aquest món, però sobretot acció de gràcies per la salvació, per la redempció, per la vida per sempre, la vida eterna.

Gràcies a aquesta salvació podem dir aquelles paraules tan boniques d’Alfons Maria de Ligouri: “No existia, existeixo i existiré eternament”, perquè Déu que m’ha creat i m’ha salvat m’estima eternament, i em vol amb ell per sempre.

Aquesta és la nostra fe, aquesta és la fe que celebrem cada diumenge a l’Eucaristia. Donem gràcies a Déu per les persones que ens han transmès aquesta fe: els nostres pares, els nostres catequistes. No oblidem els màrtirs, dels primers segles, i els màrtirs dels temps moderns.

Ara seran beatificats a Roma, el proper 28 d’octubre, 498 màrtirs de la persecució religiosa de la nostra guerra civil. Hi ha qui ha dit que no van ser màrtirs perquè van morir víctimes d’una ideologia política. Però el cert és que van morir perquè eren cristians. Si haguessin renegat de la seva fe haguessin salvat la vida. Però van preferir morir que no pas renegar de la fe, van ser clarament màrtirs, testimonis fins a la mort, de la FE. Aprenguem d’ells a ser valents a l’hora de confessar i de compartir la nostra fe. El nostre món ho necessita i ho està demanant a crits: la Fe dóna sentit a la vida, infon esperança i ens omple d’amor solidari. Recordeu: “Déu m’ha regalat la vida perquè jo experimenti l’alegria de ser un regal per als meus germans”.

I finalment, germans, com no agrair aquest amor fidel de Déu del que ens ha parlat Sant Pau a la segona lectura. “Ell es manté fidel si nosaltres no li som fidels”. Oh admirable amor fidel del nostre Déu, Creador, Pare i Redemptor nostre. Pare, Fill i Esperit Sant, Déu d’Amor entranyable, Gràcies.