Diumenge XIV - C
8 de juliol de 2007
El Terme (Torrelles de Foix)
Sant Pere de Subirats (Santuari de la Mare de Déu
de la Fontsanta)
(lectures bíbliques) (altres
homilies) (sols text, per
imprimir)
1. El Regne de Déu és a prop vostre
S'acosta, doncs, el temps en què es farà la voluntat de Déu a la terra, com
es fa al cel. S'acabaran les violències entre els homes, i s'acabaran les
injustícies. I, finalment, els pobres heretaran la terra, tal com ens promet
Jesús a les Benaurances.
No més un món de misèria i de fam!!
No més un món obscè on molt pocs tenen molt i on molts tenen molt poc. On, cada dia, unes 100.000. persones, germans i germanes nostres, moren de fam i de misèria.
El Regne de Déu és a prop vostre
On els darrers seran els primers i els primers darrers.
Podríem dir, sense massa perill a equivocar-nos, que hi ha, germans, unes "mansions celestials" preparades per als qui en aquest món han viscut en barraques. I hi ha unes "barraques celestials" per als qui en aquest món hem viscut amb tota mena de comoditats.
Jo penso darrerament que, encara que fos per egoisme, hi hauria d'haver una estampida del nord cap al sud. Hi hauria d'haver, encara que fos per egoisme, repeteixo, una cursa entre tots per veure qui és el darrer de tots, perquè aquest serà el primer, per tota l'eternitat.
Hauríem d'estar més preocupats, tots plegats, per acumular un tresor al
cel, tal com ens hi encoratja Jesús. Però de veritat,
no de mentida. Un vas d'aigua fresca donat a un que té set, no queda sense
recompensa, ens assegura el Senyor.
I no que hàgim de fer el bé per esperar una recompensa, però la recompensa hi és, ... hi serà.
Ara em ve a la memòria una frase d'un prevere
lliurat
de cos i ànima a ajudar els sense sostre a Barcelona: "Déu m'ha regalat la
vida perquè jo experimenti l'alegria de ser un regal per als meus
germans!"
2. Som enviats de dos en dos, a evangelitzar
En els 72 apòstols hi és representada tota l'Església: els bisbes, els preveres, els diaques i tots els fidels batejats. L'Església existeix per a evangelitzar i això és tasca de tots els batejats.
Evangelitzar és compartir la joia que dóna la fe!!
La joia de saber que hi ha un Déu que és un misteri infinit i etern de vida i d'amor interpersonal, i que m'ha estimat fins a l'extrem de morir per mi en una creu, perquè visqui eternament amb Ell!!
La joia de saber-se estimat i perdonat!!
Tots hem de compartir la joia de la fe!!
No podem oblidar que els nostres països europeus, d’antiga tradició
cristiana, ara són camps de missió. S’ha anat perdent la fe. Potser no hi ha
hagut mai tanta gent tant desesperada a casa nostra, perquè potser no hi ha
hagut mai tanta poca fe.
Si no hi ha fe, no hi ha joia perquè no hi ha esperança. I si no hi ha
esperança, el que hi ha és desesperança o desesperació.
Els cristians som portadors de joia i d’esperança a un món que s'entristeix
i es desespera fàcilment davant del misteri del sofriment, del dolor, de la
injustícia i de la mort.
No tinguem por de compartir la nostra esperança: el nostre món ho està
demanant a crits.
Permeteu-me aquí una anècdota personal per il·lustrar el que vull dir:
Fa uns vint anys als Estats Units on jo estava estudiant, vaig conèixer, a
Houston, un jove evangèlic que em va explicar el següent: “Jo estava desesperat
de la vida i una nit vaig aixecar la mirada als estels i vaig crida amb totes
les meves forces: ‘vale tiu,
diuen que existeixes, jo no m’ho acabo de creure, però et dono tres dies per
què donis senyals de vida, sinó em suïcido perquè aquesta vida és una m...’ Va
passar un dia, ... dos, ... i al tercer dia al vespre em trobava assegut en una
parada de bus, del tot desanimat i pensant com m’ho faria per treure’m la
vida... amb aquestes s’asseu al meu costat una noia que, tremolosa (jo
aleshores feia una mica de por), em diu: ‘perdona, voldria parlar-te de Déu’.”
A aquell jove se li va obrir el cel. A través d’aquella jove, d’una
església evangèlica, Déu va donar una resposta a aquell crit desesperat.
L’infinit havia respost.
Nosaltres els catòlics, hem d’aprendre dels nostres germans evangèlics a
ser més valents a l’hora de compartir la nostra fe, la nostra esperança, amb el
nostre món. I el nostre món ho està demanant a crits i de moltes maneres.
3. Ecumenisme extern i ecumenisme intern
Hem de ser valents i compartir la joia i l'esperança, i també l'amor, que
ens dóna la fe. Però ho hem de fer "de dos en dos", és a dir des del
testimoni de la unitat i de l'amor entre els cristians. Es tracta de comunicar
que Déu és Amor i això sols es pot fer des del testimoni de l'amor entre els
cristians.
Per això és tant important l'ecumenisme
"extern": la bona
relació entre els cristians de diferents esglésies, per tal que el món cregui.
"Pare que siguin u, tal com tu i jo som u, per tal que el món
cregui".
Però també hi ha d'haver UNITAT DINS L'ESGLÉSIA CATÒLICA: ecumenisme "intern". Unitat entre els fidels, “lliberals” i “conservadors”, i els pastors, “lliberals” i “conservadors”, i els bisbes, “lliberals” i “conservadors”. Tots units al voltant del successor de Pere, el Sant Pare, que ha de “presidir en la caritat”.
El principal
problema que té l'església catòlica a Espanya, diuen els nostres bisbes en el
document "Teología y secularización",
és la "secularització interna de l'església". Hi ha una opinió molt
estesa dins l'església, denuncien els bisbes, que l'església jeràrquica no
seria l'autèntica església de Crist, sinó que l'autèntica església de Crist
seria l'església horitzontal, "democràtica". Hi ha, doncs, diuen en
el document, una "església paral·lela" promoguda per diferents
corrents d'opinió dins l'església. I això, sens dubte, dificulta realment la tasca pastoral del
que hauria de ser una única església, ben unida.
4. “Educación para la Ciudadanía”
Aquesta divisió interna de l'església es veu clarament en el debat actual
sobre la controvertida assignatura "Educación
para la Ciudadanía", que serà obligatòria a
totes les escoles, a partir de l'any que ve.
La postura dels bisbes és clara: Aquesta assignatura és inacceptable perquè
té com objectiu clar, i així ho formula el govern (remarquen els bisbes),
formar la consciència moral dels alumnes. Això, diuen els nostres pastors, va
en contra de la llibertat de consciència moral que defensa la nostra
constitució: A ningú se li pot imposar una consciència moral que no sigui la
que esculli ell lliurament o els seus pares, en cas d'un menor a l'escola.
El problema d'aquesta assignatura, per tant, puntualitza l'episcopat, no és tant el seu contingut (que, per altre part, no és acceptable perquè no fonamenta la consciència moral en la Veritat que és Jesucrist; ni tant sols en parla) sinó en el fet que sigui una imposició obligatòria per a tots (no és optativa, com ho és la classe de religió). L'assignatura, doncs, vulnera el dret constitucional a la llibertat de consciència moral de tota persona a Espanya. I això és molt greu... gravíssim.
Per cert, amb aquesta afirmació, els nostres bisbes condemnen implícitament
aquella etapa superada de l'església a Espanya en què es va voler imposar a
tothom la consciència moral catòlica.
Malgrat, però, aquesta condemna tant clara dels nostres bisbes de la nova
assignatura "Educación para la Ciudadanía", hi ha molts grups dins l'església, i fins
i tot ordes religioses dedicades precisament a l'ensenyança, que discrepen, i
defensen la nova assignatura.
Aquesta discrepància també es dóna amb temes tant seriosos com la condemna
del crim de l'avortament i de la destrucció i manipulació inadmissibles de la
vida humana en la seva fase embrionària, amb les noves lleis de reproducció
assistida o de investigació biomèdica.
En un dels darrers comunicats de la Conferència Episcopal Espanyola es
denuncia l'aberració que suposa que a Espanya sigui legal (ho és, encara que
sembli impossible, amb la nova llei de investigació biomèdica)
fecundar l'òvul d'un animal, una vaca, per exemple, amb esperma humà. Els
bisbes posen el crit al cel, com és natural, però aquest crit sembla que no
arriba a la gran majoria dels catòlics. Hauríem de reaccionar unànimament i amb molta força (la força de la majoria indiscutible
dels catòlics), per no permetre de cap manera aquests atemptats clamorosos a la
DIGNITAT DE LA PERSONA HUMANA, CREADA A IMATGE I SEMBLANÇA DE DÉU I REDIMIDA
PER CRIST.
5. Conclusió
Un dia el Regne de Déu s'instaurarà plenament, i TOTS (també els que no
creuen) veuran Déu. Però mentrestant, el que ens toca fer als creients és proposar, oferir, la joia, l'esperança i
l'amor que ens dóna la nostra fe, enmig de les dificultats i patiments que
comporta la vida. Respectant que els altres tinguin altres visions de la vida.
Però defensant amb valentia els més febles, els més indefensos (els no-nascuts, fins i tot en la seva fase embrionària). I
defensant, també, la llibertat de consciència pròpia d'una SANA DEMOCRÀCIA: el
menys dolent dels sistemes polítics, fins que arribi, finalment, un dia, EL
GRAN DIA, EL REGNE ETERN DEL DÉU AMOR.