El cicle infernal de la violència i venjança, del qual som testimonis cada dia al cor de les nostres llars, a través del televisor, sols es trenca o s’atura quan algú para l’altra galta. Quan algú no s’hi torna. Quan algú respon al mal amb el bé, amb l’amor.

L’Amor és certament més fort que l’odi. Sols l’AMOR por vèncer l’odi.

"Si amb odi m’arrenques un ull, est seguiré mirant amb amor amb l’altre ull", va ser capaç de dir un home ple de l’Esperit de Déu.

Aquest tipus d’amor incondicional i extrem, sols és possible i comprensible en la perspectiva d’eternitat que ens dóna la nostra fe, que ens omple d’esperança i d’amor. Realment sols podem estimar l’enemic si tenim el convenciment que ens dóna la fe, que la darrera paraula la té l’AMOR i que el mal té els dies comptats.

"L’home de pols", l’home terrenal, és un home fàcilment violent i venjatiu. En canvi, l’home que és del cel, l’home celestial, és capaç d’enlairar-se amb Crist vers els cims de l’amor que tot ho perdona, que tot ho disculpa.

La victòria que venç el món, amb el seu cicle infernal de violència i més violència, és la nostra fe en el Déu Amor, revelat per Jesucrist, l’home "baixat del cel". Una fe que ens omple d’esperança, una esperança que ens capacita per a estimar, i estimar, fins i tot, bojament, d’una manera radical.

D’aquesta manera "boja" d’estimar, que sols pot venir del cel, en tinc personalment un testimoni colpidor. La persona que m’ho va explicar em va demanar que no m’ho quedés per a mi mateix, que ho comuniqués. Cosa que he procurat fer sempre, sense deixar escapar cap oportunitat per fer-ho. Per exemple, vaig explicar aquest testimoni al Seminari de Barcelona, amb motiu dels 50è aniversari de l’alliberament del camp de concentració d’Auswitch.

Vaig conèixer aquesta persona d’una manera del tot fortuïta (diuen que la casualitat és el pseudònim amb el què firma Déu). Jo tenia uns 20 anys i estava estudiant als Estats Units, a la Universitat de Texas, a Austin. Els pares, per qüestions de feina del pare, varen haver de passar uns mesos a Nova York, i els vaig anar a visitar uns dies.

Un cap de setmana, vàrem decidir fer una mica de turisme per les famoses universitats de la costa est dels Estats Units: Harvard, Princeton i Yale, a l’estat de Connecticut. Va ser durant al curta visita al campus d’aquesta darrera gran i prestigiosa universitat, Yale, que vaig escoltar personalment un testimoni de vida que mai no oblidaria.

Amb la meva mare caminàvem pel campus. Estàvem del tot perduts, enmig de jardins i edificis i més edificis de la universitat. De manera que vaig pensar que el millor era preguntar algú que ens digués sobre el mapa, on érem. I vaig aturar una senyora que caminava vers nosaltres. Era una dona ja gran, d’uns 60 anys, baixeta i molt simpàtica. Ens va indicar amablement on érem, i vam començar una conversa sense massa importància. No recordo gaire bé de què parlàvem. Sols recordo que m’explicava algun projecte que tenia amb la seva família.

Però recordo que no parlàvem de Déu, i per a mi, en aquell moment fort de la meva fe, m’era impensable que algú et parlés de projectes de futur sense comptar per rés amb Déu. De manera que vaig pensar que li faria un favor a aquella dóna si la tallava en sec i li deia: "escolti, però vostè no sap que sense Déu no es va enlloc!".

Ella va callar en sec i em va mirar fixament als ulls (cap amunt, doncs era bastant més baixeta que jo). I em va dir: "Has dit, D - é - u?... Has dit, D – é – u?... Has dit, D - é - u?" (En anglès: "Did you say G – o - d?... Did you say G - o - d?... Did you say G - o - d?)

Tres vegades. I no gosava pronunciar el nom de Déu. Cal saber que els jueus no pronuncien el nom de Déu.

I tot seguit em diu: "Deixa’m explicar-te una cosa sobre D – é – u." I em va explicar el següent:

"Estàvem drets al voltant d’una habitació, i ens forçaven a veure la tortura dels nostres propis familiars. Pots dir-me on era D – é – u?"

Vaig comprendre que em parlava d’un camp de concentració nazi, i vaig intentar dir-li quelcom sobre el misteri d'on era Déu durant els Camps de Concentració Nazis, però ella em va tallar i em va continuar explicant:

La conversa va continuar, ara ja centrada del tot en el tema de Déu i la vida de la fe, doncs ens va veure, a la meva mare i a mi, especialment receptius i molt impressionats amb les seves paraules.

Ens va explicar que, en aquell moment, tenia una pena al cor perquè algú havia pintat el símbol Nazi a la porta del seu despatx. Ens va dir que era una professora de metafísica de la Universitat de París, la Sorbonne, que aquell estiu estava donant unes classes a Yale.

I, després d’explicar-nos tot això, em va dir que no m’ho quedés per a mi mateix sinó que ho compartís, que ho passés. I això és el que acabo de fer amb vosaltres.

Germans i germanes, som imatge i semblança d’un Déu que és AMOR ETERN I INFINIT. Nosaltres, per tant, som també AMOR, i som capaços d’estimar com Déu estima, si ens deixem ajudar per Ell. Déu vol que siguem perfectes en l’AMOR DESINTERESSAT I INCONDICIONAL, com Ell ho és. Ho hem llegit a l’Evangeli (Lluc 6,32-38):