“I l’àngel es va retirar”.Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu
8 de desembre de 2006
Sant
Sadurní d'Anoia, Can Rossell
“I l’àngel es va retirar”.
Aquesta darrera frase de l’Evangeli de
l’Anunciació a Lluc, lluny de ser una frase circumstancial, té, crec jo, un
sentit molt profund.
Diuen alguns teòlegs que Déu manifesta la seva
grandesa, precisament en el fet que és capaç de crear un ésser a imatge i
semblança seva, l’home i la dona, i “retirar-se” per crear un espai de
llibertat entorn de l’ésser creat, per tal que sigui veritablement lliure.
Evidentment que es tracta d’un “retirar-se” fins a
un cert punt, ja que si Déu es retirés del tot, tornaríem al no-res, doncs, com
diu Sant Pau: “En Déu ens movem, vivim i existim”.
Déu, fins a un cert punt es retira per respectar la nostra llibertat d’estimar-lo o no, de voler viure amb Ell o no. Tots coneixem persones intel·ligents que viuen la seva vida com si Déu no existís. I això és possible perquè Déu ho fa possible intencionadament. De totes maneres, no podem oblidar que la persona més intel·ligent que mai a existit, Albert Einstein, fou un gran creient jueu. Ell expressava una gran admiració per la ment que intuïa darrera la creació.
Déu, doncs, es retira i no entra en l’espai de la
llibertat humana a no ser que l’home li doni permís. En això consisteix
precisament l’episodi de l’Anunci de l’Arcàngel Gabriel a Maria. Déu truca
tímidament a la porta del santuari de la
llibertat de Maria, i aquesta li obre la porta. Però no sense abans fer-li unes
quantes preguntes a l’àngel. I és que Déu també respecta la nostra raó.
Nosaltres, els cristians, quan entrem a l’Església
–deia el gran pensador cristià anglès Chesterton- ens
traiem el barret, però no ens traiem el cap. El cap el conservem i ben posat al
seu lloc. De manera que tot el que sentim a l’Església, ja sigui Paraula de Déu
(en majúscula) o paraula d’homes (en minúscula), ho passem pel sedàs de la raó.
Si jo, amb la meva predicació us volgués fer creure en un cercle quadrat,
sortiríeu tots de l’Església.
El dogma de la Immaculada concepció també té la
seva raonabilitat. Déu volgué que fos immaculada
aquella que havia de dur al món el Salvador del món. La mare d’Aquell que havia
de salvar-nos de pecat, no podia tenir res a veure amb el pecat.
Nosaltres no som immaculats, però sí que estem
cridats a ser sants. Déu, des d’abans de la creació del món, ens ha destinat a
ser sants i immaculats a la seva presència (per amor), ens ha dit Sant Pau, a
la segona lectura.
A nosaltres ens toca lluitar tota la vida contra
el pecat, però tenim a Déu a favor nostre, així com la constant intercessió de
la nostra mare Maria, i la de tots els sants. Els sants son aquelles persones
que, amb l’ajut de Déu, han lluitat heroicament contra el pecat a les seves
vides, sense mai defallir, aixecant-se sempre després de les caigudes. Algú a
dit que un sant no és algú que no cau
mai, sinó aquell que s’aixeca moltes vegades.
Sant Agustí va viure una joventut dissoluta,
esclau de les seves baixes passions, dominat per la impuresa. Un dels grans
pecats també dels nostres temps moderns, encara que no el pitjor. El pitjor
sempre serà la supèrbia, arrels de tots els nostres mals: la causa de totes les
guerres i de tanta injustícia i tanta mort en el món. Doncs bé, Sant Agustí, explica
a les Confessions, que un cop ja convertit de la seva mala vida, li venien
sovint les suggestions perverses de la impuresa que l’havia dominat, i parla
del “terror de la temptació”. Però explica que hi ha una Paraula de
l’Escriptura que era el seu “bàcul”, la seva roca ferma, i que li era font de
gran consol: “Déu no permet que siguem mai temptats per damunt de les nostres
forces. Amb la temptació ve la força per suportar-la”.
El sagrament de la confessió: fortalesa pels
febles (tots nosaltres)
Però com que som febles, caiem sovint. No ens hem
de desanimar. Per això tenim el sagrament de la confessió, que ens refà i ens
guareix de les nostres ferides provocades pel nostre pecat. És molt interessant
veure com ha evolucionat aquest sagrament al llarg dels segles d’història de
l’Església. Als primers segles, en temps de Sant Agustí, per exemple, sembla
ser que els cristians sols podien rebre el sagrament de la confessió, amb
absolució dels seus pecats, un cop a la vida, després del baptisme. La idea era
que amb el baptisme (normalment rebut en edat adulta, durant els primers segles
del cristianisme), els pecats havien quedat esborrats i l’ànima esdevenia
immaculada. Calia mantenir-se, doncs, en aquest estat de puresa amb l’ajuda de
la gràcia de Déu. Però com que, per feblesa humana, el cristià batejat tornava
a pecar amb certa facilitat, malgrat tot, se solia retardar el baptisme fins
poc abans de morir.
Això va canviar ràpidament amb l’arribada dels
bàrbars. Diu, Mn. Ballerin, en un comentari, em
sembla a mi molt lúcid, que es pot dividir la història del cristianisme
bàsicament en dues etapes. Primer hi hauria l’etapa dels pares de l’Església,
durant els primers segles, en que el lema seria “pocs i bons”. “Però”, diu ell,
“menys mal que després van venir els bàrbars, i l’església va ser l’església
dels pecadors, que és la més universal. Aquella gent va saber dir: ‘com més
serem més riurem’”.
En un recés d’ordenació de diaques, Mn. Ramón Prat de Lleida, un gran pastoralista,
ens va fer aquesta reflexió: “Si hi hagués un botó vermell a la nostra vida,
que prement-lo ens desféssim d’això tant desagradable que és el pecat a la
nostra vida, tothom, tots el qui som aquí, persones que el que volen és agradar
Déu i estimar-lo de tot cor i sempre, tots, sense excepció el premeríem
ràpidament. Però aquest botó no existeix”. “Amb el pecat –continuava Mn. Ramón Prat- hi hem de comptar però no hi hem de pactar.”
Som sants i pecadors, fins a l’hora de la nostra
mort. Si caiem, el pare del cel ens ajuda a aixecar-nos i, enlloc de
renyar-nos, ens diu (com fan els pares d’aquest món): “fill meu, t’has fet mal?
Au, endavant, ànims!”
“Estima’m tal com ets...”
Acabo amb una pregària anònima que està circulant,
ja fa uns anys, per les parròquies i que està fent un gran bé a tothom qui la
llegeix. S’atribueix a un bisbe de la cúria romana. De la cúria romana, sovint
tant criticada per la seva aparent falta de humilitat i aparent falta
d’autèntica simplicitat evangèlica, vindria aquesta pregària que ve a resumir
el sentit del que hem volgut dir amb motiu de la festa de la Immaculada
Concepció de la Mare de Déu. Jesús parla a l’ànima santa i pecadora, però
sempre infinitament estimada, i li diu:
Estima’m tal com ets, no esperis a ser sant o santa per estimar-me perquè aleshores no m’estimaries mai. Jo t’estimo tal com ets, en els teus millors moments i en els teus pitjors moments. Estima’m tu també tal com ets: en el fervor i en la sequedat, en la fidelitat i fins en la mateixa infidelitat. Jo t’estimo tal com ets, amb un amor incondicional de pare i de mare. No esperis a ser sant o santa per estimar-me perquè aleshores no m’estimaries mai.