Tots Sants

1 de novembre de 2006

Santa Fe del Penedès, Can Canals de Masbover, Sant Jaume Sesoliveres, Santuari de la Mare de Déu de la Font Santa (Castell de Subirats)
(Ap 7,2-4.9-14 / Sal 23 / 1 Jn 3,1-3 / Mt 5,1-12)
(lectures bíbliques) (altres homilies)
 

Una multitud que ningú no hauria pogut comptar: els sants!

La primera lectura del llibre de l’Apocalipsi ens parla d’una multitud de 144.000. Això és, 12 x 12 x 1000. És a dir una multitud immensa. I després es parla d’una multitud que “ningú no hauria pogut comptar”. És la multitud dels sants al cel.

Algú ha dit que l’Església és “un petit ramat a la terra i una multitud immensa al cel”.

Aquesta multitud del cel, son “gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües”. No són només els catòlics batejats, sinó tots els homes i dones de bona voluntat.

El Concili Vaticà II obre la porta de la Salvació també als qui, “fidels a la veu de la seva consciència”, han lluitat per evitar el mal i fer el bé, sempre amb l’ajuda de Déu. (Lumen Gentium 16: “Doncs aquells que ignorant sense culpa l’Evangeli del Crist i de la seva Església, cerquen, no obstant, Déu amb un cor sincer i s’esforcen, sota l’influx de la gràcia, en complir amb obres la seva voluntat, coneguda mitjançant el judici de la consciència, poden assolir la salvació eterna”.)

Això vol dir que no calen les missions? Si tots els homes i dones del món, de bona voluntat, es poden salvar encara que no coneguin Jesucrist. Ja vàrem dir el diumenge passat, Diumenge Mundial de les Missions (el DOMUND), que l’Església segueix donat molta importància a les missions perquè és un manament del Senyor (“Aneu a convertir tots els pobles i bategeu-los en el nom del Pare i del Fill i del Esperit Sant”) i perquè se sent cridada a compartir el tresor de la fe que omple d’esperança el cor de l’home. Un cor, el dels homes i dones del nostre temps, que potser com mai està desesperat i mancat de sentit.

No podem deixar de reconèixer molta bondat en moltes persones fora de l’Església. Persones que no comparteixen la nostra fe catòlica però que lluiten amb tota l’ànima per la pau, per la justícia, per la netedat de cor, etc. Ara em ve a la memòria un Gandhi, per exemple. Un home de pau, que va aconseguir per a l’Índia la independència del poder colonial d’Anglaterra, una nació suposadament cristiana, per cert. El mateix Gandhi, manifestava una gran admiració per Jesucrist, però no tanta pels cristians (que tenien colonitzat i sotmès el seu país).

Feliços els pobres

A l’Evangeli de Mateu hem escoltat: “Feliços els pobres en l’esperit, d’ells és el Regne del Cel”. Les Benaurances de Lluc, diuen simplement “feliços els pobres”. Feliços perquè han de dependre més de Déu que els rics, que no el necessiten tant.

Feliços, però, també perquè els últims seran els primers, y els primers seran els últims. Jo penso sovint que si en els països rics del nord ens creguéssim de veritat aquestes paraules de Jesús, hi hauria una estampida cap al sud. Si ens creguéssim de veritat, tal com ho dóna a entendre Jesús, que els qui en aquest món han passat gana i han viscut en barraques o al carrer, a l’altre món tindran per sempre unes “mansions celestials”. Mentre que els qui en aquest món hem viscut amb totes les comoditats (jo també m’hi poso), mentre tanta gent vivia a la misèria sense el més mínim per a viure dignament, no estarem pas en aquelles “mansions celestials”. 

L’evangeli de Lluc afegeix uns “Ai’s” a les benaurances: “Ai de vosaltres els rics: ja heu rebut  el vostre consol! Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà el dia que passareu fam!”...

Son molts els qui se salven?

A Jesús li varen preguntar si són molts els qui se salvaven. Ell va respondre que allò impossible per als homes és possible per a Déu.

És molt difícil que un ric entri al Regne del Cel, però la mirada d’amor que Jesús va dirigir al jove ric segur que tard o d’hora devia arribar al seu cor esclavitzat per les seves possessions.

El Purgatori (vegeu article en l'Enciclopèdia Catòlica)

La misericòrdia de Déu permet que, fins i tot després de la mort, ens purifiquem dels nostres pecats i assolim així, finalment, la felicitat eterna. Aquest és el sentit del Purgatori. I té fonament bíblic. En el llibre dels Macabeus, hi tenim un cas clar de pregària pels difunts per tal que els seus pecats fossin perdonats. Jesús també diu que el qui blasfema contra l’Esperit Sant, “no li serà perdonat el seu pecat ni en aquest món ni en l’altre”, donant a entendre que hi ha la possibilitat de rebre el perdó dels pecats després de la mort.

Déu ens vol sants i feliços, ara, aquí, i per sempre

Jesús ens diu: “Estimeu-vos com jo us he estimat. No hi ha amor més gran que el de qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics...” I afegeix: “us he dit això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una ALEGRIA BEN PLENA!!”

Acabo amb tres textos molt bonics que ens podríem aprendre de memòria i anar-los meditant i pregant:

El primer és de Sant Joan, el deixeble estimat, i l’hem escoltat a la segona lectura:

“Mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens anomena fills seus, i ho som! Però el món no ens reconeix, perquè no l’ha reconegut a ell. Estimats, ara som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem. Sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom qui té aquesta esperança en ell es torna pur, tal com Jesucrist és pur” (1 Jn 3,1-3).

El segon és de Sant Pau:

“Déu no ens ha destinat al càstig sinó a salvar-nos, i a fer-nos seus per Jesucrist, que morí per nosaltres perquè visquem eternament* amb ell, tant si l’hora de la seva vinguda ens troba vetllant entre els vius, com si ens troba dormint entre els difunts” (1 Te 5,9-11. * cf. 1Te 4,17).

I el tercer també és del gran missioner Pau, i el llegim la nit de Nadal:

“S’ha revelat l’amor de Déu que vol salvar tots els homes i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una via de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, la manifestació gloriosa de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre. Ell s’entregà a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes, deixar-nos ben nets i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé” (Titus 3,11-14).