El 21 d’abril, dissabte de Pasqua, es féu la III Jornada Arxiprestal amb el lema "Descobreix la SAGRADA FAMILIA". Els atinats comentaris que els assistents vam rebre sobre la construcció del Temple, l‘estat actual de les obres i les perspectives d'acabament, ens feren adonar del sentit de transcendència que en Gaudí va donar a tots i cada un dels elements que integren el conjunt. Conjunt que és quelcom més que una reunió de pedres meravellosament i estètica ben travades. La benvinguda que es donà als assistents i que encapçala l’opuscle que es repartí al començament de la visita ho confirma.

Aquell dia era plena Pasqua de Resurrecció. Per això dèiem: "Aquest és el dia en que ha obrat el Senyor". A més, l’Església posa a la nostra consideració en les lectures d'aquella setmana la primera carta de Sant Pere on hi diu: "estimats acosteu-vos al Senyor, que és la pedra viva... També vosaltres, com pedres vives deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual, un sacerdoci Sant" (lPe 2, p), expressions complementaries del paper sacerdotal dels batejats, que, per la seva fe, són les pedres vives d’un edifici sacerdotal que el Crist fonamenta en la unitat.

Aquesta reflexió em féu adonar que també caldria posar de relleu les "pedres vives" que animen la nostra parròquia, que han de ser sempre sol·licitud pastoral de l’Església. Per això, crec que hauria estat adient que en la cronologia de l’opuscle esmentat (pàg. 4 ) hi constés l’any de l’erecció canònica de la nostra estimada parròquia. Com que, personalment, en desconec la data, així com els antecedents de la seva creació i dels seus primers passos, i com jo, possiblement, molts dels feligresos d’avui dia, les "pedres vives" del segle XXI, seria bo que des de les pàgines d'aquest full s’en fes un breu resum que, n’estic segur, seria molt ben acollit pels lectors.

I, en visió de futur, ajudaria l’agermanament de la "pedra" estàtica, per valuosa que sigui, amb el dinamisme de les "pedres vives", cada una d’elles temple de l’Esperit Sant. I així com la construcció actual meravella a gent de to ta raça, llengua i religió, les "pedres vives" poden -i amb la gràcia de Déu deuen- il·luminar també els cors dels nostres contemporanis, sigui quina sigui també llur raça, llengua o religió, ja que "els límits de l’Església invisible van més enllà que els de l’Església visible" (Rahner) .