(Cripta de Pompeia, Barcelona, 15.05.02)

Dels clàssics espirituals negres, tan trepidants i espiritualment significatius, que el Grup Molema ens acaba d’oferir, als cants de ressonàncies contemplatives tan profundes que, tot seguit, el Cor Irini ens brindarà, amb la present celebració el Centre Ecumènic de Catalunya se sent especialment cridat a donar gràcies, amb tots vosaltres, per les convocatòries que darrerament es fan arreu de pregària interreligiosa per la pau. Explorant possibles sintonies al voltant del programa que amb aquest fi hem elaborat, en clau de celebració, ens han sortit al pas, amb les del cant religiós, les característiques de l’espai que ens acull, la cripta de l’església de Pompeia, construïda per l’arquitecte Pere Benavent i bellament decorada pel pintor Efrem Maria de Kcynia, just acabada la guerra civil, en homenatge al pobre d’Assís, el germà universal, l’home de diàleg i pau escoltat per totes les tradicions religioses i espirituals.

En orientar-se de la terra cap al cel, els homes i dones que malden per ser coherents amb la seva fe, com suggereix amb els pinacles tan lluminosos de la Sagrada Família el geni de Gaudí, haurien de convertir-se en fars que irradien entorn la lloança unànime de les creatures al Creador. Perquè aquest és el sentit de la pregària, pel sol fet de ser-ho, independentment de si és confessional, interconfessional o interreligiosa. En el Senyor, com a interlocutor, amb la mirada del cor, contemplem l’altre i, així, sense desmerèixer en res les nostres diferències, ans afirmant-les, junts fem camí vers la vida en plenitud prop del Senyor i els seus dons.

Els creients sempre hem pregat. Però, com a germans, partint de la nostra condició de creatures, per damunt fins i tot de les nostres adscripcions religioses només ho hem fet en moments de grans calamitats, quan la casa crema, tocats especialment per la sorprenent perversió de l’espècie humana. Que ho diguin, si no, amb Pedro Arrupe, els monjos budistes de tradició zen, al Japó, ran de les primeres explosions atòmiques; Dietrich Bonhoeffer, Alexander Soljenitsin i Elie Wisel, i tants i tants d’altres, colpejats cruelment pel nazisme i l’estalinisme; i, més cap aquí, els testimonis atònits de l’enderroc de les torres bessones. Interpel·lades per contextos socials d’odi i violència, si fa no fa igualment escandalosos, de Jerusalem o d’onsevulla que sigui, les Esglésies s’han mostrat cada dia més sensibles a les exigències humanes de retrobament i pregària per la pau, en coincidència, d’altra banda, amb respostes prou positives, en aquest sentit, tant del món jueu com del món islàmic, per situar-nos només a l’àrea mediterrània. Recordem, per iniciativa de Roma, Assís; a petició de Constantinoble, Brussel·les (amb participació de Romano Prodi) i, a instàncies de Canterbury, Alexandria.

Bé que partint de detonants que mai no s’haurien d’haver produït, les Esglésies s’han adonat progressivament, a través d’experiències compartides, que no tot ho han fet bé, que més d’un cop s’han deixat instrumentalitzar pel joc d’interessos aliens al bé comú. Correlativament, han pres consciència de quina és als ulls de Déu i dels homes la seva missió en Crist. Constantinoble, amb el seu patriarca ecumènic, s’ha amorosit amb la força testimonial dels màrtirs de les Esglésies Orientals, víctimes de persecucions en nom adés de l’Islam, adés de Karl Marx. Canterbury, amb el primat de les Esglésies de la Comunió Anglicana, ha entrat amb més profunditat en la comprensió de la seva condició d’Església pont, cridada a construir la convivència i la pau en especial als països pertanyents un temps al Regne Unit. I Roma, que, en dir d’Ignasi d’Antioquia, presideix en la caritat, s’ha vist cridada, gràcies al lideratge de Joan Pau II, a parlar amb tothom a causa de l’evangeli.

En prendre Assís com a referent, l’especial significació de la pregària interreligiosa promoguda per Roma passa positivament pel missatge d’amor fratern i pau de Francesc i Clara d’Assís. Una resposta feta en reciprocitat que, per dur-la més a prop de qui en definitiva n’és l’únic protagonista, l’Esperit de Déu, ha estat encertadament batejada amb el nom d’Assís.

L’esperit de la pregària interreligiosa d’Assís, no és l’entorn de la ciutat bellament construïda a redós del Subasio mirant, horitzons enllà, la vall de Spoleto. No ho són les seves institucions religioses, cíviques i culturals. Ho és l’aurèola de llum amb què la segellaren Francesc i Clara, no l’un més que l’altre, senzillament perquè la seva llum profètica venia de dalt, del Pare de les llums. Així ho entengué el cardenal Roger Etxegaray ran de la primera experiència de pregària feta a la ciutat amb tot de líders religiosos i espirituals l’any 1986: "A Assís, digué, ens hi ha convocat la pau".

Pelegrinem, doncs, cap a Assís, a la llum de l’Esperit. Deixem-nos impregnar per la seva presència i irradiem-lo. Anem en cerca de la màxima transparència amb aquest fi, en nosaltres i en les nostres relacions interpersonals. Demanem-la, aquesta transparència, nosaltres cristians, com a subjecte ampli, que això és l’Església de Jesucrist, a l’escolta de la Paraula. La pau, do de Déu, passa per nosaltres. Val la pena que ho subratllem: el millor que podia passar amb Francesc d’Assís és que la més famosa de les pregàries per la pau "Senyor, feu-me instrument de la vostra pau", que li és atribuïda, no sigui justament d’ell. No ho és la lletra; ho és, en canvi, l’esperit; l’esperit d’Assís que celebrem.

(*) Text de la glossa que Joan Botam dedicà a la pregària interreligiosa d’Assís per la pau, a mig acte del III Concert de cant Coral Les Esglésies cristianes lloen el Senyor, entre les intervencions del Grup Molema i del Cor Irini.

JOAN MISSER I VALLÈS: BARCELONA-LILLA

"Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: no enduriu els vostres cors" (Sl 94,7-8). Tard o d’hora la veu de Déu es fa sentir. Sovint de la manera més impensada i als moments menys esperats. A voltes poc perceptible, com l’oreig suau que va notar Elies (cf 1Re 19,12). Altres vegades, com una clatellada, ens ve a somoure. "El vent bufa allà on vol" (Jn 3,8). Unes vegades ve com un llampec a un disparador, altres es val d’una situació condicionant i persistent que cal saber interpretar, com el bon papa Joan XXIII ens ensenyava a interpretar "els signes del temps" (Mt 16,3). Déu es val de qui vol i del que vol, i no precisament sempre de qui ha estat cridat per alertar i desvetllar: "Si aquests callen, cridaran les pedres" (Lc 19,40). El que passa és que sovint la Veu és desoïda, sigui perquè el temperi dominant ofega l’oreig imperceptible, sigui perquè no som prou amatents.

Per la meva part, els moments (kairoi) de fer-se sentir la Veu no m’han faltat pas. Qui ha estat exclòs d’alguna crida? El que no podria comptar és les vegades que he estat incapaç d’escoltar i, encara menys, les que no he sabut respondre en conseqüència. Voldria recordar alguns d’aquests kairoi.

Deuria tenir onze anys que, fullejant un lligall voluminós - sobretot per al noi que jo era llavors -, de la revista LA ILUSTRACIÓN, de l’any 1895, entre els gravats que em transportaven en el temps i l’espai a la guerra de Crimea, va colpir-me’n un que representava el tsar Nicolau I en el llit d’agonia rebent la comunió de mans d’un bisbe revestit amb ornaments ben diferents als dels bisbes que havia vist en carn i ossos o bé representats en les imatges de les nostres esglésies. El meu pare i el meu germà Salvador, llavors seminarista, varen satisfer la meva curiositat: era un bisbe veritable, d’una altra tradició i ritu, que administrava el sagrament amb tanta validesa com el que rebíem nosaltres. Com era possible, doncs, que no el consideréssim com formant part d’una mateixa Església, l’única que proclamàvem en el Credo? La pregunta insatisfeta començà a barrinar en el meu magí infantívol i, en certa manera, continua furgant-hi, gràcies a Déu.

Amb motiu de la invasió i conquesta d’Abissínia per la Itàlia feixista, l’any 1935, vaig descobrir que hi havia en aquella part d’Àfrica un país majoritàriament cristià d’ençà dels primers segles de la nostra era. Com era possible que no ens en parlessin mai i tinguéssim tan oblidats aquells germans nostres que compartien amb nosaltres la mateixa fe, bé que amb diversitat de ritus i tradicions com era divers, d’altra banda, el color de la seva pell? Al mateix temps vaig descobrir la salvatgeria dels europeus civilitzats i superiors envaint i imposant-se per la força bruta a uns pobles aliens. I no sols pel que mostrava Itàlia, sinó igualment els estats que s’havien atribuït i distribuït el continent africà i que, de cop, venien a oposar-se a la participació italiana, a una empresa depredadora tan injustificada.

Després vingué aquella terrabastada de juliol de l’any 1936, que em sorprengué, ja el primer dia, quan vaig haver d’escapar-me, estant jo dintre, de les escomeses dels desenfrenats que venien a cremar l’església de Sant Pere de les Puel·les. Aquella follia col·lectiva s’havia anat preparant amb la deformada presentació que es feia de l’altre, de l’oposant, mitjançant una luctuosa antologia d’insults i calúmnies. La mala bava de tanta caricatura, unida al refús d’escoltar i conèixer l’altre, desembocava en un devessall de sang, barreja de sang d’assassins i de màrtirs que sols Déu pot destriar per judicar-la, car morir per la veritat o per la justícia es tot u, com precisa sant Anselm (1) que morir per la veritat o per la justícia és morir per Crist. Entre els qui qualifiquem de màrtirs i els qui motegem d’assassins rau la simbiosi dels ideals més generosos i de les passions més vils, com ens ho deixa entendre la profunda anàlisi que feia dels anarquistes Simone Weil (2) i que tal vegada podríem fer extensiva a altres orientacions ideològiques. Llavors i sempre cal escoltar l’altre: per què és com és ? Què diu d’ell mateix? Què diu de nosaltres? No hi ha part de raó en la seva crítica?

El 1950 era Any Sant, com si tots els anys no fossin Anni Domini, com deien els antics. A l’oficina de turisme francès que hi havia a la Gran Via, entre passeig de Gràcia i rambla de Catalunya, vaig trobar-hi un fulletó dels centres francesos de pelegrinatge que deia, més o menys: "Vosaltres que aneu a Roma, passeu per França –llavors es viatjava poc en avió–, el país escollit pel Sagrat Cor i la Verge Maria". Carai!, vaig dir-me, si sempre m’havien dit, i més en aquells anys de nacionalcatolicisme, que la nació elegida amb aquelles revelacions (?) era "la católica España"? Vaig començar a comprendre que davant Déu no hi ha privilegis de naixença, de latitud, de cultura o de llengua. L’únic privilegi és el d’haver estat "escollits en ell (Jesucrist) abans de crear el món" (Ef 1,4). Però, qui s’atrevirà a posar límits al nosaltres beneficiats per aquesta elecció? Qui gosarà treure’n els exclosos?

Durant un temps vaig fer classes de religió a alumnes de l’Escola del Mar substituint el meu germà Salvador. Cosa ben excepcional en aquella època, la classe era mixta, bé que per defugir acusacions malignes, les noies se situaven a un costat i els nois a l’altre. No recordo el nom d’una noieta protestant, però mai no oblidaré la lliçó que em va donar: quan, tenint en compte la seva confessió, vaig dir-li que l’eximia de la seva presència, em digué que, d’acord amb els seus pares, volia prendre part a les classes per assolir una millor coneixença.

Kairós, moment de gràcia, considero aquell vespre que vaig introduir-me en una capella baptista que hi havia a l’avinguda Mistral. Vaig esforçar-me a superar les formes, les referències i les imatges, com la comparació entre Goliat (l’Església catòlica) i David (l’Església perseguida) per compartir la vexació imposada i així avergonyir-me de la nostra complicitat. Més tard, nous contactes amb Josep Desumbila em feren trobar altres germans evangèlics que s’esforçaven per alliberar-se de tota ombra de ressentiment, com era aquell home de Déu, el pastor Benjamín Heras, de l’església del carrer Tallers.

"Les nostres divisions no arriben fins al cel", havia recordat l’abbé Couturier. El seu pensament m’aportà el goig del que ja pressentia. Això em decidí a traduir alguns escrits que enfocaven la unitat dels deixebles de Crist tal com Ell l’ha volguda i pels mitjans que Ell disposés. Vaig enviar-ne a diferents persones i, entre elles, a algun bisbe. No m’arribà mai cap censura i sí alguns mots d’encoratjament, en particular de mons. Olaechea, arquebisbe de València, i, sobretot, de mons. Pont i Gol, llavors bisbe de Sogorb.

Però més que els missatges estimulants, fou la trobada amb el director de Fe Católica que constituí per a mi un xoc ben aclaridor, bé que molt penós. Anys després em semblà reviure aquell diàleg de sords llegint la llegenda del Gran Inquisidor, tan magistralment descrita per Dostoievski (3).

Ja a Lilla, el meu bisbe, el cardenal Liénard, em preguntà què pensava de l’actitud dels bisbes espanyols en ocasió de la guerra de 1936-1939. Se m’ocorregué de dir-li que a cada situació que veia l’Església confrontada amb el dilema entre els privilegis i la persecució, no sabia trobar cap exemple en què lliurement s’hagués escollit aquesta última. Qui diu persecució, diu simplement circumstància desfavorable.

Jo no sé si vaig contribuir poc a molt a obrir perspectives en el camí de la Unitat, la dels cristians com a primícia i prefiguració de la unitat del gènere humà. No ho sé; però sí que puc afirmar que la tasca em féu madurar a la manera del que deia Antonio Machado al caminante: se hace camino al andar.

Sol·lícitament preparada pel grup ecumènic local (baptistes, catòlics i pentecostals), la IV Trobada Intercomarcal del Centre Ecumènic de Catalunya tingué lloc a Vilafranca del Penedès, el dissabte, dia 15 de juny. Tot i que molts no hi pogueren assistir, els qui hi prengueren part, de procedència diversa, confessional i comarcal, aconseguiren un clima i comunicació remarcables. Hi ajudà l’acolliment, iniciat amb la lectura de la carta que adreçà als reunits mossèn Ignasi Mora, rector de Santa Maria, la disposició de la sala Vinyeta i l’aire de la ciutat en dia de fira. Francesc Rovira s’encarregà de presentar el tema, Les tradicions religioses i espirituals a l’escola. D’acord amb el ponent, la religió, com a experiència, suposa diversitat de vivències, d’expressions i de formulacions pedagògiques. Entre nosaltres, digué, pel que concerneix l’escola, podríem parlar actualment de tres models: a) cap referència al fet religiós amb plantejaments fets en abstracte tot i que invoquen valors com la tolerància; b) presentació confessional de la religió (catòlica, jueva i islàmica a l’estat espanyol) per separat; i c) aproximació a la religió com a fet cultural deixant la catequesi a la família i/o a la comunitat creient de pertinença. A l’hora de dialogar hom s’inclinà, en general, a favor del tercer model amb la voluntat raonada d’oferir als alumnes la fonamentació de criteris per fer lliurement la seva opció.

Després de dinar junts i de visitar la basílica de Santa Maria, hi hagué encara temps per escoltar els representants dels grups de Sabadell, Manresa i, sobretot, Vilafranca. Uns i altres, acabàrem dient que com a cristians ens hem de preparar per a l’esdeveniment del IV Parlament de les Religions del Món, el qual ja sabem de cert que se celebrarà a Barcelona l’any 2004.

La Trobada de Centres Ecumènics de tot l’estat, que s’acostuma a fer, en principi, cada dos anys, se celebrà a Barcelona, al Seminari Salesià Martí-Codolar, durant els dies 19-21 d’abril d’aquest any. Tímidament centrada entorn del tema Violència i fe cristiana, del Decenni per a superar la violència, la campanya endegada pel Consell Mundial de les Esglésies, aquesta experiència de pregària, aportacions testimonials, reflexió i propostes permeté d’anar més a fons de l’ecumenisme als qui hi pogueren prendre part de Madrid, Salamanca i Barcelona. Al respecte, així ho hagueren de constatar, el moment que vivim, d’incomprensible involució, no és fàcil. Els primers responsables de les Esglésies, enderiats amb el manteniment de l’statu quo i, malgrat tot, en cerca d’energies per a l’evangelització, no solen manifestar-se gaire sensibles a les exigències de coherència de la fe que professem i, doncs, de reconciliació entre els cristians. Els representants dels centres reunits, per això, són conscients que, a partir de l’espai de llibertat que han creat, cadascun d’ells d’acord amb processos i característiques pròpies, han d’enfortir més i més els vincles que els uneixen i han de coordinar forces per anar més endavant fins i tot amb vista a propostes comunes. En feren un primer tast al voltant del tema anunciat, presentat amb admirable competència per Montserrat Davins, de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull. La violència, malauradament tan difosa en la nostra societat, esquitxa també les Esglésies, les quals s’ignoren mútuament i mai que es tinguin en compte, tot i haver superat els antics prejudicis, acusen llenguatges del tot inadequats, fills, conscientment o no, de formes d’actuar competitives. La propera trobada serà a Salamanca, el mes de febrer de 2004.

A manera d’acta de la reunió, els participants a la trobada van creure oportú de manifestar el seus acords sobre els punts següents:

• Es consideren Centres Ecumènics aquells espais que, animats per cristians d’una o més tradicions espirituals, uneixen esforços i imaginació per viure en comunió amb Crist el camí de la salvació que, fidels a l’Esperit Sant, condueix al Pare a través de la unitat i la diversitat de l’Església, com el Senyor la vol i pels mitjans que ell hagi establert.
• Li correspon a cada Centre Ecumènic un estil propi, bàsicament configurat a través de la seva història, gràcies a la informació, l’estudi, l’oració i la programació i execució de propostes d’interès per a totes les Esglésies amb vista a la cultura del diàleg i la col·laboració al servei del Regne.
• Mirant vers el futur amb esperança, els Centres Ecumènics són conscients de la necessitat que tenen tots els cristians de ser interlocutors com a batejats, sense més adjectius, amb vista al diàleg amb les altres tradicions religioses i espirituals per tal de respondre, com a creients, als grans reptes actuals de la pau, la justícia i la integritat de la Creació.
• Salvaguardada la identitat confessional de cada un dels seus membres, els Centres Ecumènics, en contacte amb les Delegacions Ecumèniques de les Esglésies, se senten cridats especialment a afirmar i significar la dimensió profètica de la seva experiència de fe. És molt el que ecumènicament hem avançat, però ens queda encara molt de camí per fer. Amb aquest fi, jutgen oportú d’unir esforços. S’inclinen a donar bona nota a les Trobades de Centres Ecumènics que s’han anat celebrant fins ara, volen continuar-les i, sobretot, preparar-les millor per a obtenir d’elles tot el fruit possible.
• Sense necessitat d’institucionalitzar-les mitjançant alguna forma jurídica, els representants dels Centres Ecumènics reunits a Barcelona (19-21 d’abril de 2002) són del parer que seria bo de coordinar millor aquestes experiències. Quant 1) al dia i lloc, que seria convenient d’acordar amb anticipació; 2) al temari, el qual, sense rebaixar en res la importància dels intercanvis, podria centrar-se sobre algun aspecte doctrinal o pastoral d’interès comú; i 3) a les relacions amb els responsables de les Esglésies del lloc, les quals, òbviament, no s’han d’oblidar.
• Als responsables del Centre amfitrió de la Trobada els correspon de tenir cura dels detalls d’organització, programació, logística, invitacions, etc.
• Les Trobades haurien de celebrar-se cada dos anys, a no ser que hi hagi alguna circumstància que aconselli de tenir-ne una d’extraordinària.

Del 14 de maig a l’11 de juny d’enguany, l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, el Moviment Universitari d’Estudiants Cristians de Catalunya i les Illes (MUEC), l’Arxiprestat de Sabadell-Centre i el Moviment Ecumènic de Sabadell, amb la col·laboració de la Fundació Caixa de Sabadell, organitzaren un cicle de debats del màxim interès amb motiu del 40è aniversari de l’obertura del Concili Vaticà II. Tot esperant que siguin publicades en un llibre les aportacions que s’hi van fer, anticipem alguns extrets de les reflexions que a propòsit de l’ecumenisme hi féu Joan Botam en la segona part, de la qual disposem parcialment del text. (La primera anà a càrrec de Nathalie Reverdin).

• Les cases que hem estimat, ens habiten (Josep Gomà, Balada del principal de la Rambla, 2002). Que habitem les cases, és el fet; que ens habiten, és la metàfora. En la mesura que les humanitzem, les cases ens milloren i les millorem. Esdevenen, per això, casa pairal; i, si de la casa ens referim al país, pàtria (o màtria, S. Rossinyol dixit). És a dir, de la casa i de la terra en fem CASA NOSTRA.

• L’ecumenisme (ho diu la paraula, oikos, la casa que habitem, la terra habitada), com a fenomen cultural, neix d’aquesta experiència relacional de vida. La casa no substitueix l’home; el pressuposa amb el desplegament de les seves possibilitats. La terra no és d’uns i no d’uns altres, tancada, condicionant, excloent. L’experiència de vida que fem, perquè és humana, pròpia de la família humana, es desplega, per això, cada dia més vers l’acolliment, el respecte i la creativitat. Som humans, en la unitat i en la diversitat, sobre la germana mare terra. Som tots casa, a casa. Ens obrim, llei de vida, a tot el planeta. El nostre només pot ser un ecumenisme planetari.

• L’espai de retrobament propi de l’ecumenisme cristià és Crist. La seva humanitat i la seva divinitat, la seva persona. En la seva humanitat en plenitud, aquesta és la fe que professem, ens trobem tots els sers humans. En la divinitat, units a Crist, tenim la garantia d’habitar anticipadament a la casa del Pare, la casa de tots. Ens situem per damunt del temps i de l’espai. El temps esdevé perennitat i l’espai, al seu torn, realitat només a l’abast mitjançant el llenguatge simbòlic. La nostra història només té sentit a la llum de la ciutat definitiva. Així ho veuen, promotors de l’ecumenisme, els profetes i els místics. Entre d’altres, un dels bisbes de Kíev: "Els murs de les divisions", deia, "no arriben al cel". I, també, Giorgio La Pira, un temps alcalde de Florència, el qual adreçant-se un dia als caps del govern soviètic que l’esperaven al peu de l’avió a l’aeroport de Moscou deia en saludar-los: "Des de l’avió he vist la vostra ciutat enllumenada talment imatge de la ciutat de Déu, la ciutat de tots."

• L’espai pel qual s’escarrassa el moviment ecumènic és utòpic, però és possible. La tasca que pressuposa no és d’un dia, és de sempre. Involucra tot l’home des de la fe, amb la reflexió, la pregària i l’actuació. Naixem ecumènics, però, ens en fem? Sabem comprendre l’altre com nosaltres mateixos esperem de ser compresos? Som o no capaços d’estimar-nos amb reciprocitat?

• En previsió del que ja havia passat i passaria entre els seus al llarg dels temps, Jesús pregà al cenacle amb aquestes paraules: "Pare, que tots siguin u, com vós, Pare, esteu en mi i jo en vós; que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que vós m’heu enviat" (Jn 17,21). Si era important la unitat (la comunió), n’era per igual la diversitat. Però és així com ho hem entès i practicat els cristians? Hem estat i som ecumènics? Les visions tan dispars dels cardenals Cicognani i Martin en presentar a l’aula conciliar del Concili Vaticà II el document Unitatis redintegratio, sobre l’ecumenisme, amb tants i tants altres signes de mútua contradicció, ens obliguen a respondre negativament.

• Per fer-nos consciència del problema, situem-nos només davant d’aquests dos referents històrics, un del segle IV i, l’altre, del segle XVI.

• Tot al llarg del segle IV tingué lloc el reconeixement del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà. Durant aquests primers temps, se celebraren els màxims concilis de l’Església, per això anomenats ecumènics, en sentit territorial. L’Església feia el seu camí a l’empara de la pax romana. Fou, però del tot lliure? Al servei del poder establert, no va ser instrumentalitzada? Com la veieren de fronteres enllà els anomenats cristians nestorians i monofisites? I, fins i tot, dins, els pares i mares del desert, els promotors de posicionaments evangèlicament radicals en la línia dels segles I-III? En situar-se prop del poder al centre, disminuí la capacitat missionera de l’Església i, de retop, es van aprofundir al seu interior les confrontacions Orient-Occident. Amb el 1054 arribà el trencament, el cisma.
• Durant el segle XVI, a desgrat de les significatives aportacions dels anomenats moviments pauperístics, esclatà la reforma. És d’agrair el sentit profundament religiós que animà els reformadors. Ells creien en Jesucrist, en la Paraula, en l’Església. Hi creien igualment les Esglésies històriques? Entre unes i altres no es van donar, com sabem, bones condicions d’escolta mútua. Hi hagué monòleg, confrontació, guerra: Reforma i, alhora, Contrarreforma; és a dir, trencament.

• No sense una especial moció de l’Esperit Sant, a partir de la segona meitat del segle XIX, per tal de recuperar l’Església com a espai de retrobament, d’identificació i de missió, neix pròpiament el moviment ecumènic. L’ecumenisme és ecumenització, una actitud sempre viva d’alternatives a tots els nivells de l’experiència cristiana. Un moviment profètic que madura al llarg del segle XX amb esdeveniments com les assemblees del Consell Mundial de les Esglésies i les sessions del Concili Vaticà II en les seves successives etapes.

• De dalt a baix, a Catalunya, a partir del 1954, l’esperit ecumènic comença a donar alguns signes de presència entre nosaltres. Vénen Gunnar Rosendal, Michalon, Congar, O. Kéramé… Iniciem a nivell interconfessional un procés de coneixença mútua, de reflexió, de pregària i d’actuació. A partir d’aquestes dates ja no som la pedra d’ensopec dels ecumenistes catòlics. També aquí som significatius en funció de les grans dimensions de l’ecumenisme: 1) l’originalitat; 2) el diàleg; i 3) l’espiritualitat.

• Des del laïcat, les bases, l’anonimat… Tot i les característiques socials dels actuals moviments eclesials propensos a afirmar la identitat, la confessió i la independència massa lluny els uns dels altres. Tot i les reaccions dels qui pensen que ja tot està fet i dit. Afortunadament, el moviment ecumènic aquí i arreu ens interpel·la. Són cada dia més nombrosos els qui opinen que a les Esglésies els cal una nova sacsejada. Un efectiu Concili Ecumènic (de fet, el Vaticà fou un concili general de l’Església de Roma a desgrat del qualificatiu d’ecumènic que ella li atribueix). Un concili per respondre al sentit de l’experiència creient als nostres dies, des de tots els cristians en diàleg amb una societat que és plural, amb els reptes de la pau, la justícia i la sostenibilitat.

Al Pròxim i Mitjà Orient, no tots els àrabs són musulmans. També n'hi ha molts que són cristians, de les diverses Esglésies i tradicions litúrgiques. Molts àrabs musulmans lamenten que els cristians hagin d'emigrar. Entre aquestes veus, el príncep Talal Ben Abdel Aziz al-Saüd, ha escrit un article a la revista An Nahar ("La llum"), de Beirut, article reproduït per altres publicacions.

"El món àrab pateix actualment una greu hemorràgia humana, social, cultural, política i econòmica les conseqüències de la qual poden ser molt perilloses. Es tracta de l'emigració d'àrabs de confessió cristiana que, des de fa molts anys, deixen el món àrab. Les conseqüències d'aquesta emigració pesaran durament sobre el nostre destí. Si els àrabs, musulmans i cristians, no fan res per acabar amb aquesta hemorràgia, això influirà seriosament sobre la naturalesa de la regió en termes de prosperitat, de pau i d'estabilitat. (...)

Els àrabs cristians han estat un dels pilars essencials de l'edificació del món àrab i ho són encara avui. A l'albada de l'expansió islàmica van tenir un paper molt important en el terreny cultural, polític i militar. En el curs dels segles XIX i XX, els cristians han estat particularment actius en la renaixença de l'arabisme, donant-li una dimensió civilitzadora i obrint-lo a les altres civilitzacions que s'havien desenvolupat durant el període de la decadència àrab. Van introduir, doncs, la modernitat en l'arabisme. Els àrabs cristians, pel fet de la seva pluralitat cultural, eren –i són encara– un repte permanent per a la cultura i el pensament. La seva marxa del món àrab porta un cop seriós a aquesta diversitat.

Si evoquem la presència de cristians en el món àrab és per a significar que volem que hi romanguin. La seva presència en el món àrab és la millor resposta, no solament en paraules, sinó també en actes, als principis israelians de religió d'Estat i de poble escollit. La seva permanència a la regió és també una garantia de reforçament d'un Estat modern que lligui el multiculturalisme a la unitat i constitueix un obstacle al desenvolupament d'un racisme d'Estat. Els cristians són un atot per al món àrab en els seus contactes amb l'Occident. Per contra, la seva emigració constitueix una pèrdua i un reforçament dels corrents desfavorables al diàleg i a l'obertura.

El manteniment dels cristians en el món àrab és una elecció necessària per a comprometre's pel camí d'una democràcia les relacions de la qual amb els ciutadans s'han de distingir per la raó, la justícia i la llibertat. Si aquesta emigració continués, hipotecaria seriosament el nostre futur. Parem aquesta hemorràgia i encoratgem els àrabs cristians a tornar a casa seva."

La comissió Església-Estat de l'Església de Noruega (luterana) ha proposat que l'autoritat encarregada de nomenar els bisbes sigui transferida del govern a un organisme d'Església, i que aquesta sigui directament responsable de la seva direcció i de la seva gestió. Aquest canvi respon al desig de posar l'Església de Noruega (luterana) en conformitat amb la societat noruega multicultural i multireligiosa. L'Església de Noruega és una de les poques Esglésies d'Estat que encara queden. La constitució noruega, del 1814, considera "la religió evangèlica luterana com a la religió de l'estat".

Fruit d'uns documents sobre "la identitat luterana", la redactora en cap de la revista "Fraternité évangélique", Élisabeth Hausser, en fa la síntesi següent:

"Totes les Esglésies sortides de la Reforma del segle XVI tenen per base les proclamacions de Luter sobre la salvació: Solus Christus (Crist sol), Sola Scriptura (l'Escriptura sola, la Bíblia única autoritat), Sola gratia (la salvació per la gràcia sola), Sola fide (la justificació per la sola fe, que allibera l'home). En conseqüència, Luter definia l'Església com a "un sant poble cristià" parlant del sacerdoci universal en el qual i pel qual són celebrats els dos sagraments en sentit estricte: el baptisme i l'eucaristia.

En la seva concepció de l'eucaristia, luterans i calvinistes difereixen, ja que els primers reconeixen la presència real de Crist en el pa i el vi, mentre que els segons afirmen una presència real en esperit, que fa de la Cena un "acte de commemoració".

Fora del dogma, la diferència d'esperit i de pietat ve del fet que els luterans són més aviat cristocèntrics, girats vers Jesús (Solus Christus ) i els reformats, teocèntrics, girats vers Déu (Soli Deo gloria ); d'aquí ve que els luterans posen damunt l'altar un crucifix, mentre que els reformats hi posen una creu nua, però tots dos tenen en evidència una gran Bíblia. En el culte luterà, la Paraula té la mateixa importància que l'eucaristia; en el culte reformat, la paraula prima sobre l'eucaristia. Aquests matisos no impedeixen que les dues confessions siguin molt pròximes i que els ministres que, a França, reben una formació teològica comuna, puguin passar d'una Església a l'altra des de la Concòrdia de Lauenberg de 1973, signada per un cert nombre de països d'Europa."

En el núm. 48 d’Oikumene vam fer un repàs als darrers viatges del papa Joan Pau II a diverses Esglésies orientals. Cal afegir-hi ara el viatge que va fer a Bulgària el mes de maig proppassat. En destaquem dos fets: 1) el papa féu do a l’Església ortodoxa búlgara, en la persona del seu patriarca Maxim, d’una relíquia de sant Dasi, màrtir de Mèsia (actualment a Bulgària) al segle IV, el cos del qual fou portat, al s. VI, a Ancona, on és venerat. 2) El papa va oferir l’església romana dels sants Vicenç i Anastasi (davant la cèlebre Fontana di Trevi) per a ús litúrgic de la comunitat búlgara ortodoxa de Roma.

• XII Encuentro Ecuménico de El Espinar. Els dies 1-5 de juliol a El Espinar (Segòvia) el XII Encuentro Ecuménico sobre el tema "Exigències ètiques de l’ecumenisme actual". En representació del nostre Centre Ecumènic hi prendrà part Felip Carmona. Per més informació: Misioneras de la Unidad - Pl. Conde de Barajas, 1-2º - 28005 Madrid. Tel. 913661741. Correu-e: misioneras@wanadoo.es

• CIR 2002. El Congrés Interconfessional de Religiosos (CIR) es reunirà els dies 20-24 de setembre vinent, sobre el tema Religious Community Life: Discovering our Unity in Christ, a la Comunitat de Jesús, prop del Cape God, Orleans (Massachusetts, Estats Units). Informació i inscripcions: Martin de Zabala, Av. San Martin, 11 - 48990 Algorta (Euskadi). Tel 944602141.

Imprimeix: Centre Ecumènic de Catalunya ISSN: 1134-4385 - Dip. Legal: B.28.598-196