DÉU
ENS VOL ETERNAMENT FELIÇOSDiumenge 26
– B
Can
Canals de Masbover, Sant Sadurní d'Anoia, Espiells, i Sant Pere de Subirats
(Castell)
DÉU
ENS VOL ETERNAMENT FELIÇOS
Com hem de llegir
aquestes paraules dures de Jesús que parlen de tallar-se la mà o el peu, de
treure’s l’ull i de l’infern “on el corc no mor i el foc no s’apaga”?
Mireu, la Paraula de Déu
l’hem de llegir en el seu context. No podem treure aquestes pàgines que parlen
d’amenaces d’un patiment etern, fora del context del que diu la Bíblia: “Déu és
amor”. Tota la Bíblia la podem resumir en tres paraules: “Déu és amor”. I no
pas: “Déu és càstig” o “Déu és venjança”.
Déu és Amor. Per tant,
aquestes pàgines les hem de llegir en la
línia de la pedagogia dels pares i mares que estimen molt els seus fills i
filles, i per això, a vegades, es veuen obligats, davant de la reveldia dels seus fills i filles, a recórrer a l’amenaça del
càstig: “et pegaré... et tancaré al ‘cuarto fosc’...”.
Però cap pare o mare vol pegar o tancar el seu fill o filla en un ‘cuarto fosc’. Volen que s’esmenin i siguin persones de bé.
Que s’esmenin i siguin feliços a la vida; que no vagin per camins de infelicitat
que acaben malament.
El mateix ens passa amb
Déu. Aquestes pàgines on es parla de l’amenaça de l’infern, de fet, ens parlen
de la passió de Déu per cadascú de nosaltres. Reflecteixen la passió de Déu per
cada un dels seus fills i filles. El seu interès paternal i maternal per que
ens esmenen i siguem ETERNAMENT FELIÇOS, ENLLOC D’ANAR PER CAMINS DE
INFELICITAT ETERNA.
Sant Agustí ho expressa
bellament al llibre de les Confessions: “QUÈ SÓC JO PER A TU, SENYOR, JO UNA
ENGRUNA DE LA TEVA CREACIÓ (UNA PART TANT INSIGNIFICANT DE LA TEVA CREACIÓ) QUE
EM MANES QUE T’ESTIMI AMB TOT EL COR I AMB TOTA L’ÀNIMA I, SI NO HO FAIG,
M’AMENACES AMB LES MÉS GRANS MISÈRIES?”
Déu no és indiferent a la nostra resposta al seu amor. Perquè ens vol eternament feliços.
Amb això no volem dir que l'infern no existeix. L'infern, és a dir, el NO a Déu per sempre, és una possibilitat real per a l'ésser humà. Déu no condemna ningú. L'home, en tot cas, es condemna a si mateix.
“QUI NO ESTÀ CONTRA NOSALTRES, ESTÀ AMB NOSALTRES”
Permeteu-me, però, que
centri el meu comentari en la primera part de l’evangeli d’avui: “QUI NO ESTÀ
CONTRA NOSALTRES, ESTÀ AMB NOSALTRES”.
Aquesta actitud de Jesús
és fonamental per a un cristià. I molt més ara en aquest context de
confrontació entre l’Islam i el Cristianisme, que està a punt de portar el món
sencer, Déu no ho vulgui, a un conflicte global de conseqüències espantoses.
Els deixebles veuen uns
que estan traient dimonis en el nom de Jesús, però que no són del seu ‘grupet’. Joan, l’apòstol, li demana a Jesús que els ho
prohibeixi, però Jesús renya Joan i els diu que ningú que faci miracles en nom
d’ell, malparlarà desprès d’ell, i que qui no està en contra d’ells està amb
ells.
Que n’és important aquest
actitud de saber valorar el bé que fan els qui no son “dels nostres”.
Saber veure el bé en els qui no pensen o
creuen el mateix que jo.
És important que els
catòlics siguem conscients del gran canvi que va suposar en aquest sentit el
Concili Vaticà II (CV II). És el primer concili de l’església, en vint segles
d’història, que no conté ni un sol ANATEMA, és a dir, que no condemna ningú.
Tots els altres concilis
s’havien convocat en un context de polèmica contra alguna heretgia que calia
rebutjar, i per això acabaven dient: “i el que no cregui això, ANATEMA SINT”, és a dir, “que se’n vagi
a l’infern”.
El CV II no condemna
ningú a l’infern. Al contrari, en la línia de les paraules de Jesús, introdueix
un gran canvi a l’Església i comença a valorar allò de positiu que hi ha fora
de l’Església. Enlloc de veure allò negatiu i condemnar-ho tot.
A la
Constitució
Dogmàtica Lumen Gentium,
als punts 15, 16 i 17 es parla de la relació dels catòlics amb els cristians no
catòlics, amb els no cristians, amb el món en general, i adreça la qüestió de
les missions i l’evangelització. Diuen els estudiosos del Concili que el que
diuen aquest punts és el que més va costar d’aprovar a l’aula conciliar.
Aquestes qüestions van ser aquelles en les quals l’Esperit Sant va haver de
“bufar més fort”, donada la resistència d’una bona part de l’episcopat mundial
a canviar l’actitud de fons de l’Església Catòlica, que era una actitud de
confrontació i de condemna del món no Catòlic.
Els Cristians no Catòlics
En referència als cristians
no catòlics, el CVII, comença dient que estimen Jesús, que fan obres de caritat
i que també tenen els seus màrtirs. Alguns d’ells, diu el text, referint-se als
ortodoxos, tenen els set sagraments. De fet, amb els cristians ortodoxos hi ha
INTERCOMUNIÓ, perquè reconeixem la validesa de la seva eucaristia. Eucaristia
que celebren fins i tot amb més
solemnitat que nosaltres (La litúrgia oriental és molt rica). A Rússia, o a
Grècia, per exemple, si no tens accés a una missa catòlica, pots assistir
tranquil·lament a una celebració ordodoxa de
l’Eucaristia.
Les altres religions
Referint-se a les altres
religions, el CVII ressalta el positiu que hi ha en elles, enlloc de fixar-se
en allò que ens separa per condemnar-ho. Aquests elements positius els anomena el
CVII, “llavors de l’evangeli”. És a dir, elements que els preparen per a rebre
la plenitud de la veritat en Crist.
Sobre els Jueus, diu que
són els nostres germans grans. Amb ells tenim en comú l’Antic Testament i són
els hereus de les promeses. I, diu Sant Pau, Déu no es fa enrere de les seves
promeses.
Sobre els musulmans, cal destacar que preguen cinc vegades al dia i que fan moltes
obres de misericòrdia. L’Alcorà diu que Alà és “Compassiu i misericordiós”, i ho repeteix centenars
de vegades.
Els Induistes
i els Budistes, són gent de pau. Confuci, líder
espiritual dels més de mil cent milions de xinesos, diu coses que les firmaria
qualsevol místic cristià:
“Si hi ha bondat en el
cor, hi haurà bellesa en el caràcter;
Si hi ha bellesa en el
caràcter, hi haurà harmonia a la llar;
Si hi ha harmonia a la
llar, hi haurà ordre a la nació;
Si hi ha ordre a la
nació, hi haurà PAU AL MÓN”.
(Alguns atribueixen
aquest text tant bonic a un deixeble de Confuci).
Els qui no creuen en Déu
I fins i tot en els qui
no creuen en Déu, i que no pertanyen a cap religió, hem de reconèixer, dóna a
entendre el CVII, que hi ha un cor bo.
L’afirmació clau del CVII
és aquesta:
“Tot ésser humà, encara
que no hagi conegut mai Jesucrist, si és fidel a la veu de la seva consciència
que diu: ‘evita el mal i fes el bé’, pot assolir la salvació eterna en Crist.”
Ja ho havia dit, per
cert, un antic concili amb aquestes paraules: “No hi ha hagut mai, no hi ha, i
no hi haurà mai ningú pel qual Crist no hagi donat la vida”.
LES MISSIONS I EL DEURE D’EVANGELITZAR?
Aleshores, com queden les
missions i el deure d’evangelitzar, si tots es poden salvar sense conèixer
Jesucrist?
El Concili adreça
immediatament aquesta qüestió.
Jesús ens ha manat, diu
el text, que evangelitzéssim i que bategéssim tots els pobles, en el nom del
Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant. Per tant, és un manament del Senyor.
Però, després del CVII,
l’Església ja no va a “salvar japonesos”. Ja no anem a evangelitzar pensant que
si no bategem, les persones se’n van a l’infern. Quan anem a evangelitzar, anem
a compartir un tresor, el tresor de la nostra FE EN CRIST. Però ho fem des del respecte per allò de positiu que
Déu ja ha posat el cor de tot home i dona del món, reflectit en les seves
cultures i creences.
Sant Francesc Xavier,
home del seu temps (S. XVI), escriu a Sant Ignasi de Loiola,
des del Japó i li diu: “Em vénen ganes de venir a les universitats europees i
cridar desesperadament a la joventut: ‘els vostres vicis llencen moltes ànimes
a l’infern’”. Avui això no ho diríem. De fet, la Xina es va tancar a aquest
tipus d’evangelització.
Avui l’evangelització
dóna més importància a l’INCULTURITZACIÓ DE LA FE,
que suposa valorar i estimar allò positiu de la cultura que es vol
evangelitzar. De fet, sembla ser que els Jesuïtes, a la Xina varen intentar
INCULTURITZAR l’evangeli adaptant, per exemple, la litúrgia a la llengua dels
nadius. Però es varen trobar amb l’oposició de l’Església global que no estava
preparada per això. Havien de passar encara uns quants segles perquè arribés
una important reforma que ho fes possible.
El CVII diu quelcom més
per ressaltar la importància de les missions i de la tasca evangelitzadora:
“Vivint i morint sense Déu en aquest món, l’home s’arrisca a arribar a la DESESPERACIÓ
EXTREMA”.
Darrera l’actual
secularització, darrere tanta increença i
agnosticisme, hi ha un fons de desesperació, com mai n’hi ha hagut a la
humanitat. Moltes persones que no creuen en Déu o simplement estan allunyades
de l’església (segurament amb motius comprensibles), tenen al fons del seu cor
una gran buidor espiritual i una profunda desesperació. Una profunda
desesperació davant els grans enigmes de la vida. Davant el dolor, el
sofriment, la malaltia, el mal moral i social i, sobretot, davant la mort.
Aquestes persones, estan
demanant a crits que algú els doni una paraula d’ESPERANÇA. Un paraula
pronunciada amb delicadesa i des del respecte profund de la seva situació moral
i humana. Mai des de la condemna despiatada.
L’EUCARISTIA: ANTICIPACIÓ DEL BANQUET DEL REGNE
Ara celebrarem
l’Eucaristia, que és l’anticipació del banquet del Regne, on Déu servirà a
taula gent de totes les races i cultures (i religions). Persones que hauran
lluitat, amb l’ajuda de l’Esperit de Déu, per seguir la veu de la seva consciència
que els deia d’evitar el mal i fer el bé i que hauran assolit la plenitud de la
vida en CRIST.
I els qui no hauran
lluitat per vèncer el mal i fer el bé, què? La misericòrdia de Déu tindrà molt
a dir-hi.