L’acció de gràcies; quelcom central a la nostra FE.
Diumenge
XXVIII – C
(14 d'octubre de 2007)
Sant Sadurní d'Anoia,
Sant Pere de Subirats (Santuari de la Mare de Déu
de la Fontsanta)
L’acció de gràcies; quelcom central a la nostra FE.
Creure en Déu és reconèixer-se creatura, ésser creat del no-res.
Reconèixer-se do de Déu i donar-li gràcies.
Un do totalment immerescut. Què ridícul seria que algú digués: “Jo he merescut
néixer!” Però si no existies, com has pogut merèixer néixer??
Recentment, l’Església catòlica a Singapur, ha fet uns espais publicitaris
sobre la fe (que bo fora que nosaltres també ens animéssim
a fer quelcom de semblant a casa nostra, enmig de tanta tele-basura, enmig de tanta TV
vanitat de vanitats). Apareixien, en els espais publicitaris de la TV pública
de Singapur, unes frases signades per Déu. Us en donaré dos exemples. En un
d’ells es podia llegir aquest missatge firmat per Déu: “Com pots dir que ets un
self-made man (un home
que s’ha fet a si mateix), recordo perfectament haver-te creat”.
La fe es reconèixer la pròpia vida com a regal de Déu. En les paraules del
prevere barceloní, iniciador de la
fundació Arrels que s’ocupa dels sense-sostre a Barcelona, “Déu m’ha regalat la vida perquè
jo experimenti l’alegria de ser un regal per als meus germans”. La vida com a
regal, un regal meravellós que agraïm de tot cor, gràcies a la FE.
Quan veiem un cec, diem, “Senyor gràcies per la vista”. Déu m’ha regalat la
vista, i la vista a color. Pensem-hi una mica. Déu hagués pogut fer l’ull de
l’home perquè hi veiés en blanc i negre. Hagués estat molt més senzill. D’això
va un dels altres flaixos de l’Església a la TV del
Singapur: Déu està pensant com serà la visió dels humans: “Faig el món en blanc
i negre? –s’ho pensa una estona i es diu a si mateix:-
nnn...aaaa ....hhh“ Donem gràcies a Déu perquè s’ha molestat
en fer un ull que hi veig a color. I
tenim dos ulls que ens permeten veure el món en 3D. I les dues orelles ens
permeten captar els sons en estèreo. Cert que no tenim el sonar incorporat dels
dofins, o dels ratpenats. Aquesta sofisticació, Déu
la va reservar per a l’últim dels seus éssers creats, l’animal Del-fin (el del
final de tot, ja ja ja. Que
l’humor també és un do de Déu).
Per cert, quan trobeu algun científic de tercera o segona fila que us digui
que tot això és fruit de l’atzar, que som fruit de l’atzar, recordeu que el més
gran científic de tots els temps, l’Albert Einstein,
era un gran creient (jueu). Ell expressava una gran admiració per la
intel·ligència que descobria darrera la creació.
Però, germans i germanes, si és admirable l’amor de
Déu manifestat en la
creació molt més ho és el seu amor immens manifestat en la Redempció. Déu ens
va fer lliures, a la seva imatge i semblança. Capaços de decidir entre el bé i
el mal, entre estimar Déu, i agrair-li el do de la vida, o no estimar-lo i
passar d’ell i viure com si Déu no existís. De fet, algú ha dit que precisament
l’omnipotència de Déu es manifesta precisament en la seva capacitat de crear un
ésser intel·ligent i lliure com ell, i de retirar-se deixant un espai de
llibertat al nostre entorn, permetent-li a aquest ésser de viure sense Déu si
així ho vol.
I d’aquesta llibertat en vam fer un mal ús.
El llibre del Gènesis ens explica que al principi de la humanitat,
l’home i la dona van trobar temptador això de ser com déus, i no es van
acontentar amb la seva condició de creatures. Van
allargar la mà a l’arbre prohibit, l’arbre del coneixement del bé i del mal.
Van decidir no fiar-se de Déu i decidir ells què estava bé i què estava
malament. Avui, a les nostres “civilitzacions avançades i progres”
d’occident, quants tribunals constitucionals han decidit que l’ésser humà en
el ventre de la seva mare no és persona, i que per tant es pot despenalitzar el crim horrible de l’avortament o la
destrucció dels éssers humans en fase embrionària.
Això, aquesta rebeldia de l’home va introduir al
món quelcom que Déu no havia volgut: el misteri del dolor del sofriment i de la
mort. Però Déu no es resignarà a que la seva creatura
predilecta, creada a la imatge i semblança seva es perdi i mori per sempre.
Déu, en el seu amor immens, vindrà al món a salvar l’home dels seus camins de rebeldia i de mort. Déu, en Jesucrist, el Fill Etern de
Déu, s’abaixarà per aixecar l’home caigut en el mal. Crist, patirà en la seva
carn la supèrbia de l’home però les seves ferides ens curaran d’aquesta supèrbia;
serà el remei dels nostres pecats. Morint, com a home, destruirà la nostra mort
i ressuscitant d’entre els morts ens tornarà la Vida, la Vida eterna. Ressuscitat
d’entre els morts i havent retornat a la dreta del Pare, ens enviarà el seu
Esperit Sant, l’Amor etern entre el Pare i el Fill, l’Amor etern de Déu, vessat
en els nostres cors.
Oh admirable amor de Déu, admirable en la creació, molt més admirable en la
Redempció o restauració de l’home a la seva condició original de Fill de Déu.
L’Eucaristia és “acció de gràcies”, això vol dir la paraula en grec. Acció
de Gràcies a Déu pel do de la creació, de la vida en aquest món, però sobretot
acció de gràcies per la salvació, per la redempció, per la vida per sempre, la
vida eterna.
Gràcies a aquesta salvació podem dir aquelles paraules tan boniques
d’Alfons Maria de Ligouri: “No existia, existeixo i
existiré eternament”, perquè Déu que m’ha creat i m’ha salvat m’estima
eternament, i em vol amb ell per sempre.
Aquesta és la nostra fe, aquesta és la fe que celebrem cada diumenge a
l’Eucaristia. Donem gràcies a Déu per les persones que ens han transmès aquesta
fe: els nostres pares, els nostres catequistes. No oblidem els màrtirs, dels
primers segles, i els màrtirs dels temps moderns.
Ara seran beatificats a Roma, el proper 28 d’octubre, 498 màrtirs de la
persecució religiosa de la nostra guerra civil. Hi ha qui ha dit que no van ser
màrtirs perquè van morir víctimes d’una ideologia política. Però el cert és que
van morir perquè eren cristians. Si haguessin renegat de la seva fe haguessin
salvat la vida. Però van preferir morir que no pas renegar de la fe, van ser
clarament màrtirs, testimonis fins a la mort, de la FE. Aprenguem d’ells a ser
valents a l’hora de confessar i de compartir la nostra fe. El nostre món ho
necessita i ho està demanant a crits: la Fe dóna sentit a la vida, infon
esperança i ens omple d’amor solidari. Recordeu: “Déu m’ha regalat la vida
perquè jo experimenti l’alegria de ser un regal per als meus germans”.
I finalment, germans, com no agrair aquest amor fidel de Déu del que ens ha parlat Sant Pau a la segona lectura. “Ell es manté fidel si nosaltres no li som fidels”. Oh admirable amor fidel del nostre Déu, Creador, Pare i Redemptor nostre. Pare, Fill i Esperit Sant, Déu d’Amor entranyable, Gràcies.
_________________
Nota: Uns pensament molt original d'Einstein sobre
el problema del mal, en defensa de la fe en un Déu creador i bo.
"Existeix, realment, el mal?".
Enllaços
multimedia sobre Einstein.
Un pensament del Sant Pare sobre l'Evangeli d'avui: “la lepra que turba al hombre y a la sociedad actual es el pecado; son el orgullo y el egoísmo que generan en el alma humana la indiferencia, el odio y la violencia. Esta lepra del Espíritu, que desfigura el rostro de la humanidad solo la puede curar Dios que es Amor”...