"Resident" als quarters abandonats de l'exèrcit, a la barri de Sant Andreu de Barcelona,
cremat viu la nit de Nadal de l'any 2002

Història redactada per: Mn. Joan Manuel Serra, ex-vicari de la Parròquia de la Sagrada Família de Barcelona (una de les moltes persones a Barcelona preocupada per la situació dramàtica de tants immigrants "il·legals").

Propòsit: Aconseguir entre tots (governants i ciutadans de a peu) un canvi radical en el tractament dels immigrans "il·legals". Assegurar que es garantiran uns drets mínims com el d'un allotjament digne.

"Proposa grans ideals als quals els savis i honestos puguin mirar,
la resta està en les mans de Déu"

George Washington

Aquesta carta narra la xocant història d'un amic nostre, ciutadà ghanès, el Samuel, que es va trobar vivint als carrers de Barcelona com a immigrant il·legal, i va acabar els seus dies de la manera més horrible.

En un hivern molt fred, un grup de vint-i-un ghanesos varen venir a la Parròquia de la Sagrada Família, de la qual era el vicari. Van venir perquè els havien dit que allí hi havia algú que estaria disposat a ajudar-los a sortir del carrer on estaven dormint, passant un fred espantós.

Amb l'ajuda i el coratge de Déu, vàrem decidir d'ajudar-los tant com poguéssim. Primer que tot, els vàrem aconseguir unes mantes per a tots ells, i fins vàrem passar una nit amb ells al carrer amb la nostra manta. Aleshores vàrem experimentar el fred terrible que feia a les cinc de la matinada, quan es llevaven per anar corrents al metro, que obre a aquella hora. Ens vàrem dir que realment feia massa fred per estar al carrer, i per això vam començar a trucar provincials de congregacions religioses, demanant-los per un lloc de refugi pels nostres vint-i-un germans (això és el que els vam considerar des d'un bon començament).

Ràpidament, un orde religiós, els Germans Maristes, varen accedir a obrir primer una gran escola, i després un centre vacant per a nens del carrer (era durant les vacances de Nadal) per tal que hi dormissin per unes setmanes. Amb l'ajuda econòmic molt generosa d'altres ordes religiosos, vàrem poder passar unes quantes setmanes més fora del carrer, en pensions i hostals juvenils. Però estàvem gastant massa diners i el grup havia crescut fins a 36.

Vam trobar una solució més barata i de més llarga durada: ajudar a pagar el lloguer de dos pisos d'immigrants llatinoamericans (equatorians i bolivians), on els nostres amics sols hi anaven a dormir. Això va durar uns mesos, fins que va esdevenir impossible seguir obtenint uns 1,000 euros mensuals.

Samuel, un ghanià molt simpàtic i piadós s'havia afegit al grup, anant a dormir a un dels pisos. El recordo (després de dir-los que teníem que marxar, perquè no podíem pagar més el lloguer) de genolls, mirant-me als ulls i suplicant-me: "Pastor, what will happen to us when we find ourselves back in the street?" ("Pastor, que ens passarà quan ens trobem de nou al carrer?")

Els vaig parlar de l'existència d'uns edificis abandonats de l'exèrcit al cinturó de la ciutat, on molts immigrants hi havien trobat allotjament per 0 euros de lloguer. Molts d'ells varen decidir d'anar allí, malgrat adonar-se del perill que suposava de ser arrestats i deportats.

Samuel i el seu amic, Ansu, també de Ghana, compartien una "habitació" en un d'aquells edificis tenebrosos. Els vaig visitar diverses vegades; confesso que també per curiositat humana per aquell lloc tan estrany però alhora fascinant. Gent de moltes nacionalitats hi havia trobat refugi del fred i la pluja: Romanesos, Russos, Equatorians, Xilens (els pioners), Colombians, Marroquís, Algerians, Subsaharians, i també un grup mixt d'okupes occidentals. Van ser aquests darrers que, amb el seu assessorament jurídic, varen poder evitar que l'exèrcit fes fora tothom per la força: n'hi havia que hi havien viscut durant més d'un any, i per tant era el seu domicili legal. Sols un jutge els podia demanar que marxessin.

Tot i així, no era un lloc al qual tenies ganes de tornar a la nit: era massa fosc i massa perillós. Jo mateix, una nit, vaig estar a punt de patir una ferida greu de la part d'un borratxo violent disgustat amb la meva visita.

La nit de Nadal de l'any 2002, Samuel, va decidir que no aniria a dormir als quarters abandonats, i es va quedar a dormir al carrer, a prop d'on el grup inicial dormia dos anys enrera.

Però, d'alguna manera es va barallar amb una banda juvenil.  En la lluita sembla ser que va tombar la moto de la xicota del líder de la banda, cosa que aquest va considerar imperdonable. Li van donar una pallissa i el varen deixar mig mort. Però la mateixa banda sembla ser que va tornar unes hores més tard, el van ruixar amb gasolina (de motos que hi havia aparcades) i el varen cremar viu. Gent que sortia d'una missa de Nadal al matí van ser testimonis del dramàtic i horrible fi de la vida del Samuel.

Els dies següents, la notícia va portar consternació a tota la ciutat de Barcelona. No estem gens acostumats a aquest tipus de successos propis de pel·lícules de terror. Per a la majoria de les persones era el cas horrible d'un ghanià il·legal, suposadament mig begut i del qual es coneixia el seu caràcter conflictiu, essent mort brutalment al bell mig de la ciutat, per una banda de carrer. Però per a mi, era el cas del meu amic Samuel, que havia arribat a estimar, i qui, de genolls, no feia gaire m'havia dit: "Pastor, what will happen to us when we find ourselves back in the street?"

Sovint recordo tot allò i em dic a mi mateix que Samuel no haurà mort, d'aquella manera tan terrible, en va. La seva experiència vital, ha de suposar un punt de inflexió en la política actual a favor de tants immigrants il·legals a les grans ciutats de ric i pròsper món occidental.

Aquí és on crec que entre tots (governants i ciutadans d'apeu) hem de, i podem, fer quelcom. Les lleis d'immigració normalment garanteixen l'allotjament digne dels immigrants il·legals, mentre la seva situació es resol. Em consta que milions d'euros es pressuposten cada any per aquest propòsit, però ningú sembla controlar o exigir que es faci la inversió d'aquests diners. Aquestes inversions si que es fan a paisos europeus com França, Irlanda, Holanda, etc.

És més, crec que els grans nombres de gent desplaçada de sud miserable al nord ric, haurien de ser considerats com refugiats d'un guerra econòmic no declarada entre els països rics i els pobres. Venen a nosaltres, en nombres tan grans degut a la diferència escandalosa entre el nostre nivell de vida i el seu. Una diferència escandalosa deguda principalment al nostre abús en un sistema molt injust de comerç mundial: grans beneficis en al venta de productes comprats a preus ridículs. També es prou coneguda la participació interessada del Nord en molts governs corruptes del Sud. Corrupció que facilita l'espoli dels recursos d'aquests paisos.

Adonant-nos i reconeixent tot això, el Nord hauria d'assegurar el refugi, la protecció i el tracte humanitari d'aquells desplaçats pel dramàtic desequilibri econòmic!

Demano a Déu que amb la seva ajuda i el seu coratge, tinguem l'inspiració per a prendre les accions adients per assegurar que Samuel no haurà mort en va una mort tan terrible.

Mn. Juan Manuel Serra

joan_manuel_s@hotmail.com

Sagrada Família, Barcelona, 15 de febrer de 2004

(actualitzat el 17 d'octubre de 2005)

Mireu l'Anyell de Déu que pren sobre seu el Pecat del Món
 (Homilia DiumengeII de l'any, 15 de gener de 2006)

Guerra a la corrupció al Tercer i Primer Món!! Passa la veu!!!

4 Titanics!!

imprimir