Diumenge XXIV

Diumenge XXIV – C (21 d'octubre de 2007)

Santa Fe del Penedès (Festa Major), El Terme (Torrelles de Foix)
Sant Pere de Subirats (Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta)

(lectures bíbliques) (altres homilies) (sols text, per imprimir) (castellano) (English)

Quan el Fill de l’Home torni, trobarà fe a la terra?

L’Evangeli d’avui, com en els darrers dos diumenges, ens fa una crida a la Fe.

Trobarà fe a la terra?

El diumenge passat dèiem que la fe és agrair el do de l’existència; reconèixer la pròpia vida com a do de Déu, i agrair-ho de tot cor. Com feia un dels deu leprosos en veure’s curat per Jesús.

I recordàvem aquells espots publicitaris de l’Església Catòlica a Singapur, que cercaven despertar la fe en una societat molt secularitzada i materialitzada. Per cert, aquesta setmana hem vist que a les notícies es parlava de Singapur. Han estat els primers a comprar el super avió d’Air Bus, amb capacitat per a més de 800 passatgers. Per tant, deu ser certament una societat opulenta, i molt capitalista, potser més que la nostra, que ja és dir.

Doncs bé, recordàvem que l’Església catòlica a Singapur, ha fet uns espais publicitaris a al Televisió pública que cerquen desvetllar al fe dels telespectadors. Son frases signades per Déu i que apareixen de cop en pantalla. Us en donava dos exemples. “Com pots dir que ets un self made man (un home que s’ha fet a si mateix), recordo perfectament haver-te creat” Déu. Un altre: “Faré la visió dels homes en blanc i negre?.... nnn...aaaa ....hhh!” Déu.

Germans, recordàvem doncs com la Fe ens fa veure tot el que som com un do de Déu, i un do meravellós. La visió a color, i en 3D, gràcies als dos ulls que Déu ens ha donat. L’oïda en estèreo, gràcies a les dues orelles. Haguéssim pogut tenir un sol ull al front i una sola orella sobre el cap, i també hi haguéssim vist i sentit, però no en 3D ni en estèreo. I germans recordeu que dèiem que a aquells pseudo científics que ens diuen que tot això és fruit de l’atzar, que tot s’ha fet sol amb el pas dels milions d’anys i panys, els hem de dir que el més gran científic de tots els temps, l’Albert Einstein, era un gran creient (jueu). Un gran home de fe que expressava una gran admiració per la intel·ligència que descobria darrera la creació.

Però afegíem quelcom de molt important, ho recordeu? La FE ens fa adonar que si bé l’amor de Déu és gran en el do de la creació, en el do de la vida en aquest món, molt més gran és el seu amor manifestat en la Redempció. Perquè el gran do de Déu és la nostra llibertat, que ens fa ser a imatge i semblança seva, capaços d’escollir entre el bé i el mal, entre estimar o no estimar Déu. La fe ens fa adonar que nosaltres hem fet un mal ús de la nostra llibertat i hem escollit camins de mort i no de vida, camins de rebeldia, de pecat i de supèrbia que no porten a la vida sinó a la mort. I que davant d’aquesta situació Déu havia decidit salvar-nos, redimir-nos, pel misteri d’abaixament i de humilitat que va ser l’Encarnació en pobresa i humilitat del Fill Etern de Déu, Nostre Senyor Jesucrist, per Obra de l’Esperit Sant. La Fe en fa veure en el Déu crucificat la manifestació màxima del seu amor per la seva criatura: “Déu està tant a favor de l’home que converteix en salvació de l’home la mà de l’home que s’alça contra Déu”.

La Fe és doncs reconèixer l’amor immens de Déu en la creació però sobretot en la Redempció. Quan Jesús torni, trobarà aquesta Fe a la terra?

La trobarà si els creients ens ho creiem de veritat i la sabem comunicar als altres. “Creu i seràs cregut”.

Sobre la importància de comunicar la nostra fe amb els altres, oportunament i inoportunament, com ens ha dit Sant Pau a la segona lectura, deixeu-me recordar aquí aquell testimoni tant impressionant d’aquell noi evangèlic que vaig conèixer als EE.UU. A vegades sembla com si Déu no hi fos, com si no li importéssim res de res, com en el cas del jutge corrupte de què ens parla avui l’Evangeli. Però Déu hi és i escolta el clam dels seus fills i filles.

Fa uns vint anys als Estats Units on jo estava estudiant, vaig conèixer, a Houston, un jove evangèlic que em va explicar el següent: “Jo estava desesperat de la vida i una nit vaig aixecar la mirada als estels i vaig crida amb totes les meves forces: ‘vale tiu, diuen que existeixes, jo no m’ho acabo de creure, però et dono tres dies per què donis senyals de vida, sinó em suïcido perquè aquesta vida és una m...’ Va passar un dia, ... dos, ... i al tercer dia al vespre em trobava assegut en una parada de bus, del tot desanimat i pensant com m’ho faria per treure’m la vida... amb aquestes s’asseu al meu costat una noia que, tremolosa (jo aleshores feia una mica de por), em diu: ‘perdona, voldria parlar-te de Déu’.”

A aquell jove se li va obrir el cel. A través d’aquella jove, d’una església evangèlica, Déu va donar una resposta a aquell crit desesperat. L’infinit havia respost.

Nosaltres els catòlics, hem d’aprendre dels nostres germans evangèlics a ser més valents a l’hora de compartir la nostra fe, la nostra esperança, amb el nostre món. I el nostre món ho està demanant a crits i de moltes maneres.

Però els altres sols creuran si nosaltres som veritablement TESTIMONIS de la nostra fe. Amb la nostra vida de cada dia, i si cal, amb la donació de la nostra vida per defensar la nostra fe. En els dos casos es tracta de ser autèntics TESTIMONIS, que en grec es diu “MÀRTIRS”.

Testimonis amb la nostra vida de cada dia

Els cristians, germans, en un món quasi sense valors, tant deshumanitzat, hem de tenir un comportament “estrany”, com es deia que tenien els primers cristians a la Roma pagana i inhumana. Hem d’estimar tothom, fins i tot els enemics, en un món on fàcilment es recorre a la violència verbal i física contra el que pensa o creu diferent que jo.

En un món on impera la cultura de la mort, els cristians hem de donar testimoni de la cultura de la vida. Fa pocs dies una noia boliviana, embarassada de 6 mesos em deia que havia anat a l’hospital a fer un seguiment del seu embaràs, i que la imfermera li havia suggerit que es fes un avortament, donada la situació de precarietat en que es trobava en aquests moments. Però ella li va contestar que el seu fillet ja tenia 6 mesos, a la qual cosa li va dir que “no passava res” i que a més no li costaria res, que el govern de la Generalitat li pagaria els costos de l’avortament. Ella va marxar tota neguitejada i m’ho explicava plorant. Jo la vaig tranquilitzar i li vaig assegurar que a Catalunya també hi ha molts cristians a favor de la vida i que no faltaran les ajudes. Està determinada a tenir el seu fillet malgrat que el seu marit l’ha abandonada i està en un país estranger amb molt pocs recursos i passant molta necessitat. Aquesta noia és un valent TESTIMONI de com els creients valorem el DO de la vida per sobre de tot, i des del moment de la concepció: quan hi ha vida humana hi ha persona humana, és així de senzill.

Un altre cas, un altre TESTIMONI admirable d’una valenta mare, en aquest cas catalana. El seu testimoni està circulant per internet. Ella era una jove catalana embarassada treballant en una multinacional. Aquesta empresa, pel que sembla sense ànima humana, li va dir que si no avortava perdria el lloc de treball. Davant la pressió dels companys de feina va arribar a anar a una clínica avortista i allí una “psicòloga” li va dir que el millor que podia fer era avortar que “allò” “sols eren unes cèl·lules i res més”. Ella, però, va parlar després amb un metge de bon cor que li va dir que de feines n’hi havia moltes, però que “allò” era el seu fillet. Valenta Testimoni de la Fe en el Déu de la Vida, ella va decidir tenir el seu fillet, va perdre la feina, i ara té l’alegria d’haver portat un ésser humà al món i Déu li ha donat una altra feina! Per cert, els que ens dediquem a la lluita a favor de la vida, estem intentant descobrir quina multinacional era aquesta que posava una de les seves treballadores en el dilema d’haver de triar entre la vida del seu fill i la seva feina. Quan ho sapiguem ho farem conèixer per tal que la gent ho sàpiga i actuï en conseqüència.

Testimonis de la Fe fins a donar la vida

Germans, el diumenge que ve es beatifiquen 498 màrtirs de la persecució religiosa a Espanya, durant la guerra civil. S’ha convertit en un tema polèmic. S’esperaven uns 2 milions de pelegrins de tota Espanya i sols hi ha poc més de 20.000 persones apuntades. Què ha passat? Alguna veu d’església ha arribat a dir que no podem parlar de màrtirs de la fe, ja que varen morir víctimes d’una ideologia política, el marxisme ateu.

Germans, aquests germans nostres són clarament màrtirs de la fe i així ho diuen els nostres bisbes. Varen morir perquè creien en Déu, perquè eren seminaristes, religiosos o religioses, capellans, bisbes o simplement laics compromesos amb la seva fe. No varen morir amb el fusell a les mans. Cert que a la guerra hi va haver atrocitats als dos bàndols, i després de la guerra hi va haver la repressió franquista, davant la qual la veu de condemna de l’Església no va ser, potser, prou contundent, cert. Però això no treu que hi va haver milers i milers de persones que varen morir perquè eren cristians i no van voler renegar de la seva fe.

Els dos màrtirs que ens toquen més de prop a l’Alt Penedès, són els dos seminaristes d’Ordal: Josep Casas Ros, seminarista diocesà i Joaquim de St. Josep, carmelita. Trobareu al full dominical d’avui una relació detallada de la seva vida i del seu martiri. Els van anar a buscar al seu poble d’Ordal i els van afusellar a la plaça de Moja al cap d’uns dies. Segons alguns testimonis els milicians comentaven: “no hem aconseguit que reneguessin de Déu”. Com va passar en molts casos, s’oferia a la persona que anava a ser martiritzada per la seva fe que salvés la vida blasfemant de Déu. No hi ha cap cas conegut d’un cristià que blasfemés de Déu per salvar la seva vida, i això és admirable si tenim en compte la crueltat inhumana a la que es va sotmetre a tants i tants homes i dones de fe. Els nostres dos valents seminaristes no van ser cap excepció.

Del moment de l’afusellament a la plaça de la població de Moja, prop de Vilafranca del Penedès, cal destacar aquest fet: Josep Casas Ros va ser mort a l’acte amb els primers trets, però, diuen els testimonis que el jove frare Joaquim de Sant Josep, carmelita, no va morir a l’acte amb els primers trets. Va poder avançar cap als seus botxins amb els braços oberts, mentre li anaven disparant més trets, com amb la intenció d’abraçar-los. De tal manera que els qui ho van presenciar van comentar d’ells: “Què joves ... i què valents!!”

Perquè aquest odi a la fe? El que hi havia darrera la brutal persecució religiosa era l’error del Marxisme ateu que veia, i segueix veient, en la religió (no sols la cristiana), l’”opi del poble”. Com si tot el discurs sobre la Vida Eterna sigui una manera de tenir a les masses dels treballadors “anestesiades” i així fàcilment explotades pel Capital que estaria “compinxat” amb l’Església. Aquesta acusació que ens fan els marxistes és falsa, perquè l’Església sempre ha estat amb els pobres!! Però no sols amb els pobres. L’Església ha estat sempre amb tothom, rics i pobres, més poderosos i menys poderosos. I als rics i poderosos l’Església no ha deixat mai de recordar-los la necessitat d’una justícia social i d’un repartiment equitatiu de la riquesa i del “destí universal dels bens”. No han faltat mai les veus d’església que han defensat aquest “comunisme cristià”. Però l’Església mai no ha fomentat la lluita de classes ni l’odi a ningú. El “comunisme cristià”, té molt poc a veure amb el marxisme ateu, perquè aquest últim, matant Déu, acaba matant l’home.

En la persecució religiosa de la guerra civil espanyola es dona un fet sorprenent. Es va perseguir amb especial furor els religiosos i religioses que es dedicaven a socórrer els pobres, com si els enemics de l’església no poguessin tolerar que els pobres veiessin amb bons ulls l’església, que els ajudava en les seves necessitats.

El cristianisme sempre ha cercat l’alliberament de tota opressió, i molt especialment de l’opressió de l’odi i del pecat (l’orgull, la supèrbia, i totes les altres malalties que afeixuguen l’ànima humana i que es tradueixen en estructures socialment opressores).

Els missioners TESTIMONIS DE LA LLUITA PER LA JUSTÍCIA SOCIAL

Germans i germanes, avui celebrem el DOMUND. El diumenge mundial de les missions. Avui recordem els nostres missioners i missioneres que arreu del món estan donant la vida per escampar la FE, que infon esperança i amor solidari al cor de l’home. Homes i dones que estan amb els més pobres del Tercer Món. Són el testimoni més convincent que l’Església no està sols amb els rics i poderosos sinó que està deixant la pell per defensar els més pobres del món. Permeteu-me donar-vos dos exemples ben contundents: Lluís Espinal i Pere Casaldàliga.

Lluís Espinal o la Valentia de la Fe en la lluita per la Justícia Social

Lluís Espinal era un Jesuïta, nascut a Sant Fruitós de Bages, que va viure a Bolívia a la dècada dels 70, durant el dramàtic episodi de les “dictadures sanguinàries” d’Amèrica Llatina. Es va enfrontar amb el dictador de torn, denunciant la seva corrupció i la seva persecució dels seus opositors polítics. Darrera la corrupció hi havia els interessos dels països rics del nord i les seves multinacionals, i això Lluís Espinal ho denunciava pels mitjans de comunicació. El van detenir i el van portar a un escorxador de la Paz. Allí el van torturar durant 4 hores i va aparèixer l’endemà acribillat amb 17 “balassos” en una cuneta a les afores de la ciutat.

Pregunteu a qualsevol bolivià, qui era Lluís Espinal i us ho dirà. A Bolívia hi ha el dia en que es commemora, a tot el país, aquest màrtir de la Justícia Social. Pregunteu a qualsevol bolivià entre nosaltres si a Bolívia l’església està sols amb els rics, i veure el que us diuen! A casa nostra tenim l’Institut de Cristianisme i Justícia, promogut per la Fundació dels jesuïtes catalans, que porta el seu nom: Fundació Lluís Espinal.

Casaldàliga: un profeta al Tercer Món amb els “Sense Terra”

Pere Casaldàliga és el conegut bisbe català que està al Brasil, i lluita en el moviment dels camperols “Sense Terra” que reclamen als grans latifundistes el dret a un tros de terra per viure o simplement sobreviure. Doncs bé, ell explica com el sicari (pagat pels latifundistes) tenia ordre de matar al bisbe. Els va veure venir per un caminet de la selva. Ell anava acompanyat per un home més alt i gras que ell, i el sicari va pensar, explica Casaldàliga, “El obispo es el gordo”, i va matar el seu acompanyant. “Jo em vaig salvar perquè soc baixet i prim”.

Quan el Fill de l’home torni, trobarà fe a la terra?

Sí, si ens ho creiem de veritat i som generosos i valents a l’hora de comunicar la nostra fe als altres, oportunament i inoportunament.

Sí, si donem gràcies pel do admirable de la vida i el do més admirable encara de la salvació.

Sí, si sabem anar contra corrent:si estimem fins i tot el nostre enemic; si defensem la vida enmig de la cultura de la mort.

Sí, si aprenem dels nostres màrtirs, els d’abans i els d’ara.

Sí, si aprenem dels nostres missioners i som també valents transmissors de la Fe, que infon esperança i Amor Solidari en el cor de l’home, i som també com ells valents defensors de la Justícia Social a favor dels més pobres i febles del nostre món.

_____________

Alguns enllaços d'interés:

The Catholic Church in Singapore: http://www.veritas.org.sg/

Singapore Pastoral Institute: www.catholicspi.org

Singapore Church Directory: http://www.veritas.org.sg/cdir.php

Singapore: Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/Singapore

Tourism in Singapore: http://www.visitsingapore.com/publish/stbportal/en/index.html

Cerca a Google maps: http://maps.google.es/ ("Singapore")

____
Airbus 380, Wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/Airbus_A380

______

Els màrtirs de la persecució religiosa a Espanya (especial sobre els dos seminaristes d'Ordal, Alt Penedès): http://www.bisbatsantfeliu.org/mcs/FullDominical/2007/071021_4_42_Beats.pdf

Tot sobre els 498 màrtirs beatificats a Roma el proper 28 octubre: http://www.conferenciaepiscopal.es/santos/martires.htm