JOSEFINA SAULEDA PAULÍS (Buenaventura Sauleda Paulís)

Beata Mare JOSEFINA SAULEDA PAULÍS (Buenaventura Sauleda Paulís)OP
Dominica contemplativa

"Podemos decir que la caridad fue la síntesis de su vida entera. Y la ambición de su alma, la salvación del mundo entero." (Del llibre: Memorias, una aventura de fe y de amor. C. Febrer Grimalt. Claret, 1986. p. 20)

El seu germà Antoni, que veié el cadàver, declarà: “Lo más desfigurado de ella era el rostro, las facciones de la cara estaban completamente masacradas; era un informe montón de carne”. Senyal inequívoc que havia estat torturada cruelment.

Vegeu un breu vídeo sobre la Beata J. Sauleda (podeu adquirir-lo, en format DVD, a la llibreria claret)

(Aclaració important: aquesta pàgina no pretén condemnar ningú, ni dir que uns van ser els bons i els altres els dolents. Sols pretén mostrar la valentia admirable d’aquells i aquelles que van donar la vida per defensar la seva FE. A la guerra civil hi va haver atrocitats als dos costats. I després de la Guerra hi va haver la lamentable repressió franquista amb les seves pròpies atrocitats, davant les quals l’Església, que sortia d’un persecució terrible, no va ser prou valenta per denunciar-les amb contundència.)

[Sant Pol de Mar, 30 juliol 1885 – Barcelona, 1 setembre 1936] Dominica de Nostra Senyora de Montsió. Enterrada al monestir d’Esplugues de Llobregat.

Na Ventureta va néixer a Sant Pol de Mar el 30 de juliol de 1885. Desena filla dels esposos Victorià Sauleda i Roura i Josepa Paulís i Roura –cosins germans-, els qual havien contret matrimoni a les cinc del matí del 21 de gener de 1867 a l’ermita de san Francisco de Paula, de La Havana. Del matrimoni en nasqueren dotze fills, els set primer a La Havana i els altres cinc a Sant Pol de Mar; eren sis nois i sis noies. Quatre moriren albats i un altre als divuit anys.

Fou batejada a l’església parroquial de sant Jaume, de Sant Pol de Mar, el 5 d’agost, als sis dies de vida. Li foren imposats els noms de Bonaventura (Ventureta), Marta, Francesca. Padrins: Josep Vicens i Bonaventura Paulís. Ministre del sagrament: Mn. Frederic Mercader, vicari. Rebé el sagrament de la Confirmació al poble natal, el 14 de juny de 1887, a l’edat de dos anys, de mans del bisbe de Girona Mons. Tomàs Sivilla. Féu la primera comunió el 23 de maig de 1897, amb gairebé dotze anys.

Nascuda en una llar profundament cristiana, a casa començà a conèixer i estimar Jesús. La mare anava ensenyant a tots els seus fills el senyal de la creu i les primeres oracions i a tenir diàleg amb el Senyor. Arribada l’edat escolar, els pares la dugueren a escola amb les germanes dominiques del P. Coll –de l’Anunciata-, que tenien col·legi a Sant Pol. Era una bona estudiant.

A mesura que anava creixent, Ventureta anava rebent una educació d’acord amb la posició de la família. Era tota una senyoreta. Feia notables progressos en la música. I en aquell col·legi s’hi trobava bé. Es trobava bé amb les religioses. Alguna vegada havia pensat que també a ella li agradaria ser-ne.

Als setze anys manifestà la seva vocació. Freqüentava assíduament els sagraments. Noia, ja, es feia mirar. Era alta, esvelta, distingida. Cara rodona, cutis rosat, ulls expressius i de mirada una mica nostàlgica, com si contemplés la immensitat del mar. Amable i simpàtica, sempre amb el somrís als llavis.

Arribà un moment que li semblà tan clara la crida de Déu a l’estat religiós que el seu director espiritual l’animà a llençar-s’hi confiadament i amb generositat. Però la decisió no fou fàcil. Ventureta es pensava entrar en l’Institut del P. Palau, duent una vida activa. En canvi, la seva germana gran, la primogènita, amb qui es portava setze anys, havia entrat monja contemplativa al monestir de Montsió. I li proposava que també ella abracés aquell règim de vida. Ventureta decidí fer exercicis espirituals, demanant la llum al Senyor, qui ja li havia guanyat totalment el cor. Acabats els exercicis, comunicà a la seva germana Sor Mercè la decisió: contemplativa i dominica.

El 19 de gener de 1905, als dinou anys, entrà al convent de Montsió, de Barcelona. Al cap de dos mesos d’entrar al monestir, i després d’haver practicat els exercicis espirituals, vestí l’hàbit blanc dominicà. Era el 12 de març de 1905. Un any més tard, el 24 de març de 1906, feia la professió simple. I tres anys després, el 12 d’abril de 1909 –l’any de la Setmana Tràgica-, emeté els Vots Solemnes.

Fou elegida priora el 21 de juny de 1929. Reelegida el 1932. Mestra de novícies el 1935. Aquest mateix any fou elegida priora la seva germana M. Mercè. Intercanviant així els càrrecs.

I arribem al 19 de juliol de 1936. L’ambient ja feia temps que s’havia anat enrarint contra tot el que representava Església. La M. Josefina tenia ben assumida la mística del martiri. Vegem què diuen les cròniques de la casa: “Era el 19 de julio, un domingo. La comunidad reunida en el coro terminaba el rezo de los Maitines y Laudes. Daban las cinco de la madrugada. Las monjas continuaban silenciosamente la plegaria personal cuando pasado un cuarto de hora, una descarga de metralla se producía en torno al convento... Silenciosas y sobrecogidas de espanto nos mirábamos sin saber a qué atribuir aquel estruendo... la Revolución había estallado, y el general Goded quedó derrotado. Barcelona quedaba en manos del Frente Popular. Se abrió la iglesia para la misa del domingo, pero nadie compareció... Horas más tarde llegaba el triunfo comunista. Por la noche nos retiramos a la celda, cuando un urgente aviso de los vecinos protectores nos obliga a salir inmediatamente.

De nit, enduent-se el Santíssim i passant del monestir a una casa veïna pels terrats per una mena de passera de fusta, les monges abandonaren el monestir. Els veïns els donaren acolliment. L’endemà, però, tornaren al monestir. El capellà hi celebrà l’Eucaristia. Era el dilluns 20 de juliol. Els aldarulls pels carrers anaven en augment. El dia anterior havien començat els assassinats d’eclesiàstics i els incendis de temples. El capellà del monestir ordenà a les monges que sortissin de la casa i cerquessin una llar amiga on refugiar-se. La M. Priora, amb altres monges, s’allotjaren en un pis buit prop del monestir., al qual dies abans, en previsió, ja hi havia traslladat alguns paraments.

El dimarts 21, a mig matí, una multitud enfollida de milicians i milicianes es concentrà davant les portes barrades del monestir, l’assaltaren i comença la destrucció i l’incendi. La M. Priora i les altres monges que estaven al pis amb ella podien observar l’escena, doncs l’habitatge estava gairebé davant per davant del monestir, a la Rambla de Catalunya, 119, primer pis.

Al cap de pocs dies havien de tenir un registre en aquell pis camuflat. La perspicàcia del pare del capellà de la comunitat, fent com d’amo de la casa, el burlà. Però calia cercar un altre lloc, aquell ja era conegut i tard o d’hora tornarien els milicians a fer un altre registre. Convenceren la M. Priora, ja de certa edat, perquè se n’anés al seu poble, Sant Pol. La M. Josefina restaria a Barcelona i tindria cura de la comunitat.

Amb l’ajut d’en Jaume, el fidel porter i sagristà del monestir, la M. Josefina havia llogat una vivenda per allotjar-hi les religioses que no tenien família ni casa fixa. El dilluns 31 d’agost, molt d’hora, acompanyada de Sor Carme Carretero, sortia la M. Josefina d’aquell nou refugi per anar a recollir algunes pertinences que havien deixat al pis de Rambla de Catalunya, 119.

Les dues religioses passaren per davant del seu monestir, ara incendiat i espoliat, i no pogueren contenir una mirada de llàstima i una llàgrima subtil. Un grupet que hi havia pels voltants i va adonar-se de la reacció d’aquelles dues dones –reacció gairebé imperceptible- sospità si potser no foren dues monges. Tot seguit, el Comitè, que s’havia instal·lat al monestir, en fou assabentat. Mentre les dues religioses eren al pis recollint algunes coses, una patrulla de vuit milicians armats havia anat al principal de l’edifici a fer un registre. La M. Josefina no se n’havia adonat. Baixà del primer pis i trucà el timbre del principal per acomiadar-se de la Sra. Ballester, benefactora de la comunitat. La senyora de la casa, sospitant que podia ser alguna de les religioses que havien a anat al pis superior, digué amb veu forta a la noia de servei: “Digui a aquesta senyora que ara no entri, que no estic per atendre-la”. Però els milicians que feien guàrdia replicaren: “Sí, que entre, que entre, que es a ella a la que buscamos”. Serien al voltant de les vuit del matí del dilluns 31 d’agost.

La detingueren i, amenaçant-la amb les armes, la dugueren al saló. Tot seguit començà un llarg interrogatori de dotze hores, ininterromput. Es pensaven que era la priora del monestir i que sabia on hi havia amagat el tresor i que coneixia el parador del capellà de la casa i de les altres monges de la comunitat.

La M. Josefina, durant el llarg interrogatori, no digué res que pogués comprometre ningú. Els milicians d’aquell improvisat “tribunal” s’anaven rellevant. L’únic que romangué totes dotze hores –que és el que durà aquell interrogatori- al seu lloc, interrogant incansablement la M. Josefina fou el qui feia de cap, que no era un trinxeraire qualsevol, sinó un home culte. La tractava amb molta duresa. Davant el silenci de M. Josefina, els milicians deien: “Qué terca es; pero ya la pagarà”. Al cap d vàries hores d’interrogatori, la M. Josefina se sentí extenuada i demanà un got d’aigua. Cridaren la minyona que li’n portés. Digué que també li feia mal el cap. Els milicians li contestaren: “Ya te la pondremos nueva”.

Cap a les vuit del vespre, desesperats perquè no li havien pogut treure cap paraula, els milicians l’obligaren a que els seguís. Baixaren les escales. En arribar a la porta del carrer, la M. Josefina va veure el cotxe preparat. Sentí un forta esgarrifança. Tenia por d’anar amb aquells homes per no perdre el que més estimava. Els digué: “Si habéis de matarme, ¿por qué no lo hacéis aquí mismo?”. Els milicians la feren callar i l’obligaren a pujar al cotxe. Tancaren les portes i el cotxe emprengué la marxa. Res més no se’n sabé, del que s’esdevingué a partir d’aquell moment.

L’endemà, primer de setembre, el seu cadàver aparegué a l’Hipòdrom. Damunt el cadàver hi havia col·locat un cartell: “Esta es la priora de las dominicas de Monte-Sión, y su apellido es Sauleda”. El cartell permeté identificar-la. Tan desfigurada estava. El cadàver fou conduït al dipòsit judicial de l’Hospital Clínic. Allí el trobà i el reconegué el porter del monestir, en Jaume Busquets. Quedà horroritzat en contemplar l’estat del cadàver. Dies més tard, perseguit, també en Jaume moriria martiritzat.

Avisada la família, feren les gestions per donar sepultura al cadàver de M. Josefina. El seu oncle Antoni, que veié el cadàver, declarà: “Lo más desfigurado de ella era el rostro, las facciones de la cara estaban completamente masacradas; era un informe montón de carne”. Senyal inequívoc que havia estat torturada cruelment. L’oncle la reconegué pel vestit que duia, que era el mateix que s’havia posat uns dies abans per fer-se un fotografia per a la documentació personal. La família col·locà el cadàver de la M. Josefina en un nínxol particular al cementiri vell de Barcelona.

Anys més tard es conegueren més detalls dels darrers moments de la M. Josefina. El cadàver presentava un tret que li havia travessat el cap i li l’havia destrossat completament. Per això li col·locaren el cartell, els botxins, per tal que poguessin identificar-la. La mandíbula superior estava desencaixada, i tot el rostre esquinçat. Aquestes dues darreres ferides no podien haver estat provocades pel projectil que li travessà el cap i li féu explotar la cavitat cranial. Per causar-les s’havien emprat altres instruments de tortura.

Acabada la guerra civil, en una revista aparegué un article sobre els màrtirs de la revolució marxista a Espanya. I un persona es declarava autor de diversos assassinats, entre ells el de la M. Josefina. Explicava que no podia treure’s de la memòria aquella nit en la qual lentament i cruelment la M. Josefina fou torturada Detingut el torturador, aquest es va penedir sincerament de tots els seus crims i va demanar perdó a Déu i als homes abans de morir executat. Segons la seva declaració, la M. Josefina fou cruelment martiritzada; expirava a la matinada; durant la tortura pregava per Espanya i pels seus botxins. El torturador –que era el qui feia de cap del tribunal- fou el que s’acarnissà amb la M. Josefina.

Font: C. Febrer Grimalt, OP “Memorias una aventura de fe y de amor”.

Capítol sobre el martiri de la M. Josefina

___________

Text publicat a la web del Bisbat de Sant Feliu junt amb les biografies dels altres 5 màrtirs vinculats al nostre bisbat, beatificats a Roma el passat 28 d’octubre de 2007 (la beatificació més nombrosa de la història: 498 màrtirs de la fe. La seva festa és el dia 6 de novembre).

http://www.bisbatsantfeliu.org/delegacions/liturgia/2007/071021Beatificacions.html

Notes:

- El monestir de les Dominiques de Mont-Sió, a la Rambla Catalunya, és ara la parròquia de Sant Ramon de Penyafort. Les germanes Dominiques es van traslladar a Esplugues de Llobregat l’any 1947. (per contactar el monestir: informació a la web del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat

- Claustre de les Dominiques de la Mare de Déu de Montsió, a Esplugues de Llobregat. El Claustre fou traslladat des del convent de Barcelona, a la Rambla Catalunya. Al voltant d'aquest claustre, sens dubte, la Beata Josefina Sauleda va pregar-hi moltes hores i va enfortir la seva fe. Això la va fer valenta per donar, amb l'ajuda de Déu, un testimoni tant heroic d'aquesta fe.

- Enllaços d'interès:

Màrtirs de la família dominicana

Vídeos de la Beatificació dels 498 màrtirs a Roma i sobre els màrtirs de la família dominica

Els monestirs de Catalunya: Convent de Santa Maria de Montsió

Persecuciones actuales contra los cristianos en el mundo:
Cristianos de Corea del Norte son fuertemente perseguidos en estos días
Más de la mitad de los cristianos ha dejado Irak desde 2003

Correccion de la versió original publicada a la web del Bisbat de Sant Feliu de llobregat:

A l'últim paràgraf, la frase en negreta és nueva:

S'ha omès, a la frase anterior, la referencia incorrecta al lloc de la tortura: "el principal de la Rambla Catalunya 119", doncs es desconeix realment el lloc exacte.